Clint Eastwood va afirmar ahir en roda de premsa a Canes que el seu interès per la història real de Christine Collins té a veure amb la possibilitat de narrar la història d'una dona coratjosa que no va recular davant del poder exercit per la corrupta policia de Los Angeles a finals dels anys vint. Collins, treballadora en una central telefònica de Los Angeles, va arribar un dia a casa seva i no va trobar-hi el seu fill, que havia tingut i pujat sense el pare, que no va assumir-ne la responsabilitat. Aleshores va començar una recerca incansable que va topar amb la policia, la qual, passats uns mesos, li va dur un nen assegurant-li (de fet, imposant-li) que era el seu fill. Ella no el va reconèixer com a tal i va aportar-ne proves, però la policia no va voler acceptar el seu error i, per apartar-la, la va ingressar en un manicomi. Ajudada per un pastor presbiterià (interpretat per John Malkovich) que va denunciar la corrupció policial i un cop va descobrir-se que un psicòpata segrestava i assassinava nens, entre els quals possiblement el fill de Christine Collins, aquesta va aconseguir dur a judici els caps policials i, d'aquí, la seva destitució. Paral·lelament hi va haver el judici a l'assassí, però la dona no va saber mai el destí del seu fill.

Amb The exchange, posant-hi en joc la seva saviesa narrativa i una capacitat per crear moments de gran intensitat, Clint Eastwood fa un retrat implacable de l'exercici d'un poder i, a banda que s'hagi pogut actuar-hi en contra, de les seves perdurables conseqüències. Però hi ha una retòrica i fins una grandiloqüència que Clint Eastwood acostumava a bandejar tot assumint una forma clàssica sense fer-ho amb les seves convencions més emfàtiques. En certa manera, és com si, després d'haver aconseguit alguns Oscar amb un classicisme sec sense concessions, hagués fet finalment una pel·lícula amb més possibilitats de rebre aquest premi. A aquest fet no hi és aliena la presència d'Angelina Jolie, que sembla tenir assegurada la nominació a l'Oscar amb la seva interpretació plena de llàgrimes de Christine Collins. El cas és que, per una vegada, Eastwood sembla haver caigut en la servitud a l'estrella, que ni en els pitjors moments apareix mal maquillada.

Clint Eastwood, que ja s'apunta com a possible guanyador de la Palma d'Or que ha de decidir el jurat presidit pel seu amic Sean Penn, ha estat definit com l'últim dels cineastes clàssics. Però hi ha un altre director nord-americà, James Gray, que sembla compartir la vocació d'elegància de part de la millor tradició del cinema clàssic. Després dels films negres The yards i La nit ens pertany, presentada l'any passat a Canes, Gray ha fet un gir amb el drama romàntic Two lovers, presentat dilluns a la nit a la secció oficial competitiva. La pel·lícula té com a protagonista (Joaquin Phoenix) un home fràgil i enamoradís que, diagnosticat com a bipolar, es debat entre la passió impossible per la seva veïna (Gwyneth Paltrow) i l'amor possible amb una jove escollida per les famílies de tots dos. El guió juga amb els arquetips clàssics de dona d'acord amb un imaginari masculí. L'una és rossa i l'altra, morena. L'una el desestabilitza i l'altra el protegeix dins d'una estructura familiar. L'home alterna entre l'una i l'altra mentre James Gray filma Nova York de manera esplèndida.