Manoel de Oliveira, que ha presentat nombrosos films a competició al festival de Canes, mai no hi ha guanyat cap Palma d'Or. Ahir en va rebre una i no només va agrair la concessió del premi, sinó el fet que l'ha guanyada sense haver de competir amb altres cineastes. El director, que va ser repetidament i calorosament aplaudit per les 2.000 persones reunides ahir a la tarda a l'Auditori Lumière, va començar a fer cinema l'any 1931, quan va realitzar Douro, faina flavial, documental que va tornar a demostrar ahir a Canes la seva bellesa i modernitat. Amb algun llarg període d'inactivitat, però realitzant un film anual en els últims vint anys, Oliveira continua fent-ne. Sempre arriscant-se i renovant-se.

Jean-Pierre i Luc Dardenne sí que han guanyat la Palma d'Or de la competició. I no només una vegada, sinó dues: l'any 1999, amb Rosetta, i l'any 2005, amb L'enfant. Amb la seva nova pel·lícula, El silenci de Lorna, els cineastes belgues continuen explorant en els marges de la societat europea del benestar per narrar el desenvolupament moral de personatges que, corromputs en la seva lluita per la supervivència, acaben amb un gest o una decisió que els salva o dignifica. En aquesta ocasió, la protagonista és una noia albanesa que, a canvi de diners, ha acceptat un casament amb un heroïnòman sabent que el mataran perquè, un cop vídua, un rus (un fantasma recorre Europa, i aquest fantasma són les màfies) podrà casar-se amb ella per obtenir la nacionalitat belga. Però la possibilitat o el desig de tenir un fill transformarà Lorna. Els Dardenne continuen amb el seu cinema social noble i sobri, però en aquesta ocasió han canviat la manera: la càmera a l'espatlla no segueix compulsivament el personatge, sinó que aquest és mostrat en plans més quiets rodats en 35 mm.

No només va homenatjar-se Manoel de Oliveira ahir a Canes. Hi va haver un altre homenatge in memoriam. Olivier Pere, director de la Quinzena de Realitzadors, va dedicar-ne la quarantena edició a Danielle Huillet, traspassada fa un any i mig, a propòsit de la projecció d'Itinerari de Jean Bricard, un film fins ara inèdit que fa anys va realitzar, com tants altres, junt amb Jean-Marie Straub. D'aquest també va presentar-se la primera pel·lícula que ha dirigit després de la mort de Huillet: El genoll d'Artemide, amb la qual ha reprès la posada en escena cinematogràfica (en diàleg amb la literatura, el teatre i la música) dels Diàlegs de Leuco, de Cesare Pavese, que ja va assajar a Quei loro incontri. Un exercici de puresa cinematogràfica.