Els que tinguin prou edat potser recordaran que a l'escola els van explicar que el 2 de maig de 1808 els espanyols es van aixecar unànimes contra l'invasor francès en defensa d'Espanya i la seva religió, i que van iniciar amb aquell gest 6 anys de guerra –la «Guerra de la Independència»–. Potser recordaran, també, l'èmfasi que es posava en l'entusiasme, l'heroisme i la unanimitat d'aquella lluita. En definitiva, el passat es posava al servei d'un projecte d'unitat nacional del present. Amb això, tot s'ha de dir, el franquisme no feia més que reciclar vells tòpics que s'havien afermat durant el segle XIX per part de polítics i publicistes de tota mena –inclosos alguns de catalanistes.

Avui, 200 anys més tard del 1808, aquella retòrica sembla haver ressuscitat per emplenar altre cop els carrers de Madrid. Des de les més altes institucions de l'Estat s'ha insistit en la unitat de tots els espanyols en aquella data i la seva importància en l'inici d'una «intensa i heroica gesta de lluita col·lectiva». Ara se'ns diu que aquella lluita va ser per la llibertat i la sobirania, però resten dempeus la unanimitat i l'heroisme. Els diaris de Madrid ho han posat a primera plana i algun encara hi ha afegit alguna frase de la seva collita sobre l'entusiasme del poble espanyol, que hauria deixat de banda totes les seves diferències per unir-se contra l'enemic.

Algú podria creure que tots els historiadors professionals van desacreditar, ja fa temps, aquests mites fundacionals. No és ben bé cert. Fa uns dies, la revista Alfa y Omega, editada per l'arquebisbat de Madrid i repartida gratuïtament amb el diari Abc, consistia en un monogràfic titulat La dignidad de un pueblo. Posats a exagerar, catedràtics d'universitat hi exalçaven la nació espanyola fins a situar-ne el naixement al segle VI després de Crist amb la conversió del rei visigot Recared a la religió catòlica. Increïble, però cert! Ara bé, el gruix de la investigació actual sobre els fets de 1808 ha anat en el sentit de remarcar el profund localisme de la resposta a la presència francesa. S'ha constatat que més freqüent que la unitat i el patriotisme foren les desercions i el sobreviure –vaja, el campi qui pugui–, i fins i tot el col·laboracionisme va estar a l'ordre del dia.

Sis anys d'una guerra duríssima van eliminar l'entusiasme de tot arreu. Institucions com l'Església, que van finançar sens dubte bona part de la lluita, també van col·laborar amb els francesos si va fer falta –com va acabar fent el bisbe de Girona–, i es van preocupar tant com van poder de continuar cobrant les seves rendes i d'estendre rebuts cada vegada que pagaven esperant cobrar un dia o altre. I la Constitució de Cadis –que va ser durant mig segle més un símbol que altra cosa– es va trobar amb l'oposició ferotge dels absolutistes, que la van fer desaparèixer quan el rei Ferran VII va retornar a Espanya. Al crit de ¡Vivan las cadenas!

Semblaria que 30 anys de democràcia haurien d'haver servit per afrontar la història de maneres més objectives, però sembla que no és així. Davant d'això, n'hi ha que poden tenir la temptació d'imitar-los des d'altres trinxeres identitàries o d'eliminar l'evocació històrica del nostre dia a dia. Pensem, però, que s'equivoquen. L'experiència ens diu que l'única manera de fer front a la mala història és fer-ne de bona (que n'hi ha, i molta) i difondre-la.