Feia 26 anys que Steven Spielberg no tornava al festival de Canes. Aleshores hi va presentar E.T.. Ha passat el temps, de manera que fins el mateix Spielberg, un cineasta al qual s'hauria pogut diagnosticar un complex de Peter Pan, semblava que havia abandonat per sempre l'infantilisme amb una pel·lícula tan dura com Munich. De fet, segons va explicar ahir Spielberg a Canes en una roda de premsa a la qual també van assistir Harrison Ford, Cate Blanchett i el productor George Lucas, ell mateix va ser la persona a la qual va costar més de convèncer perquè reprengués les aventures d'Indiana Jones. Tot va començar en la cerimònia dels Oscar de l'any 1994, quan Harrison Ford va dir al cineasta que estava disposat a tornar a fer anar el fuet. George Lucas, el productor, hi va estar d'acord. Spielberg s'ho va pensar, i han passat catorze anys des de l'oferiment de l'actor fins a la presentació a Canes, prèvia a l'estrena mundial aquest dijous, d'Indiana Jones i el regne de la calavera de cristall, que es basa en la llegenda sobre un crani humà esculpit en quars que té uns hipotètics poders sobrenaturals, a partir de la troballa que l'any 1924, a la jungla hondurenya, va fer-ne la filla adoptiva de F.A. Mitchell Hedges, un banquer aventurer anglès. El guionista David Koep, però, no ha tingut cap problema per traslladar la llegenda al Perú (de manera que s'hi afegeix que el crani hauria estat buscat per l'explorador Francisco de Orellana) i a fer que els indis parlin maia, perquè així ho feien els seus ascendents. En aquest Perú de Spielberg no hi ha rastre dels inques, però el cineasta ho ha aprofitat per mostrar els dibuixos a terra que només podien ser interpretats pels déus o pels extraterrestres, que, segons va arribar a propagar-se, hi haurien tingut les pistes d'aterratge. I ja se sap que a Spielberg sempre li han agradat els extraterrestres, de manera que, al final, hi sortirà una mena de plat volador i la calavera farà una transformació que pot fer pensar en E.T. Un compendi de temes de la seva filmografia o un autohomenatge?

Indiana Jones, doncs, va a la recerca de la calavera de cristall, però té una contrincant, Irina Spalko (Cate Blanchett), agent al capdavant d'un grup de militars soviètics infiltrats a Amèrica. Això, perquè si l'acció de la fins ara última aventura d'Indiana Jones transcorria l'any 1938 buscant el sant grial que també cobejaven els nazis, dinou anys després la nova història és ambientada a l'any 1957, en plena guerra freda. D'aquí que la primera mitja hora de la pel·lícula recreï els EUA dels anys cinquanta, amb l'obsessió anticomunista i les proves nuclears, però també amb les caçadores de cuir com la que lluïa Marlon Brando a Salvatge. Aquesta pel·lícula hi és homenatjada (com també American Grafitti, de George Lucas) de manera explícita amb les baralles al carrer i el jove encuirassat i motoritzat que ajudarà Indiana Jones en la seva aventura i que el durà fins on és la seva mare, que no és cap altra que la intrèpida Marion, amb la qual cosa, tants anys després d'anar a la recerca de l'arca perduda, Karen Allen ha tornat a la sèrie. L'actriu demostra que li han passat els anys amb dignitat. Com també a Harrison Ford, que en cap moment sembla patètic en les escenes d'acció que requereix la pel·lícula. Tot i així, les referències al pas del temps hi són inevitables. I, al capdavall, es nota que el temps ha passat. En aquesta nova pel·lícula, hi ha ritme, humor i la joiosa invocació a la suspensió de la incredulitat. Però hi són menys o no hi acaben de ser. Potser Spielberg ja no pot posar-hi la mateixa convicció. En tot cas, els seus antics espectadors també ens hem fet grans.