Tal com posa en evidència el seu títol, Una chica cortada en dos de Claude Chabrol és una pel·lícula dividida entre dos mons, que malgrat ser antagònics acabaven essent complementaris. Com sol ser habitual en el cinema de Chabrol, el transfons és una ciutat provinciana –Lió, en aquest cas– i els seus protagonistes són representants d'una classe social molt determinada, la burgesia. Un primer món és el d'una vella burgesia, probablement enriquida a començaments del segle XX, que ha volgut mantenir les quotes de noblesa, disfressant-se de classe aristocràtica. És una burgesia vella, rància en què el joc de les aparences cada cop és més determinant. L'altre món és el d'una burgesia intel·lectual que es vanagloria d'haver introduït la revolució sexual en el seu univers, que viu en cases de disseny a les afores de Lió i que manifesta una certa posició social en les presentacions literàries o en la presència esporàdica a la televisió local. Per ambdues classes socials, París es troba massa lluny i allò que resulta determinant és sempre l'univers resclosit i provincià pel que no paren de moure's. Entre aquests dos mons hi ha la protagonista, una presentadora de televisió que va al llit amb un escriptor provincià i que flirteja amb el delfí d'una família rica.

Des de fa prop de deu anys, Claude Chabrol es troba més enllà del bé i del mal. Continua mantenint-se fidel a la seva pròpia comèdia humana i al desig de retratar amb cinisme i amb molt d'humor un món del qual se n'ha pogut riure obertament al llarg d'una filmografia amplia, que comprèn prop de seixanta llargmetratges. Chabrol sap perfectament de què parla, com inventa i com retrata els seus universos. Des d'aquesta perspectiva pot semblar que Una chica cortada en dos és una pel·lícula mecànica, fruit d'un savoir faire que resulta efectiu però que no està a l'alçada de les grans obres del cineasta com ara La ceremonia i Gracias por el chocolate, entre les més recents. Tot i així, però, l'engranatge de la pel·lícula resulta especialment enlluernador.