Un capvespre de fa unes setmanes a Tel-Aviv, en el moment d'acomiadar-nos, Mira Perlov va dir-nos: «Nosaltres, els jueus, no teníem dret a tenir un estat? No el teníem quan, a més, els nazis i els seus còmplices havien matat milions de jueus? I, aleshores, on havíem d'anar? A Uganda, com bé s'havia dit? A l'Azerbaidjan, com volia Stalin? En aquest territori encara hi ens hi podíem reconèixer». Aquestes paraules van ser dites per una dona que, de petita, vivia al capdamunt d'un carrer costerut de Cracòvia on un dia no va arribar el camió que recollia els jueus per dur-los a un camp d'extermini. Mira Perlov no sabrà mai per què el camió no va arribar fins a casa seva, però sí que sap que ella i les seves germanes van ser les úniques nenes del seu carrer que van sobreviure a l'Holocaust. L'endemà, amb part dels diners que tenia la família, el seu pare va pagar l'ambaixador japonès perquè els ajudés a sortir de Polònia. Aleshores va començar un camí errant de més de dos anys fins a arribar al Brasil, on temps va després va conèixer el cineasta David Perlov, que havia nascut a São Paulo, on el seu avi havia arribat després de marxar de Rússia cap a Palestina. Arran de la persecució nazi, David Perlov va adquirir consciència com a jueu i va convertir-se al sionisme socialista amb la idea d'anar a Israel. Amb Mira hi va arribar anys després (després d'una llarga estada a París) per treballar en un quibuts. Quedant-se a Israel, tant Mira com David Perlov, traspassat fa cinc anys, van desenvolupar una consciència crítica sobre l'agressivitat de l'estat israelià que es reflecteix en les pel·lícules (de manera particular al seu diari filmat) del cineasta. Però aquell capvespre, Mira Perlov va dir-nos: «On havíem d'anar? No teníem dret a estar en un lloc on no ens tornés a passar allò que ens havia passat?» I amb la seva història personal, que et fa sentir que ets al davant d'un testimoni dels horrors del segle XX que perseveren, es feia difícil no tenir respecte per les seves paraules. I no entendre per què, en relació amb la humanitat, es declarava pessimista. Al capdavall, aquell estat d'Israel tampoc no era com havia imaginat. Allà, no s'hi va trobar cap paradís, sinó que s'hi va crear un nou infern. El conflicte amb els palestins i amb els estats veïns no ha fet impossible la seguretat que buscaven? La necessitat de defensar-se no ha estat l'excusa per esdevenir un monstre agressiu condemnat a una economia de guerra? Fins i tot el caràcter socialista, amb els seus quibuts, pràcticament ha desaparegut d'Israel. No sé si Mira Perlov ha celebrat aquesta setmana el seixantè aniversari de la constitució de l'estat israelià.

Abans d'acomiadar-nos de Mira Perlov, havíem estat aquell mateix dia a Jerusalem Est amb la guia d'una membre d'una associació que, reunint israelians i palestins, mostra com l'estat d'Israel va ocupant voraçment un territori que és un dels escenaris principals d'un llarg conflicte, d'una ferida vivíssima. El cas és que, pocs dies després de l'acord internacional (no subscrit pels palestins) de l'any 1949, Israel ja va traspassar la línia que el delimitava a Jerusalem Est. I no ha deixat de fer-ho. No deixa de fer-ho havent-hi construït un mur de la vergonya que ha fet fora els palestins de casa seva i a alguns els impedeix arribar a les seves terres per treballar-les. A Jerusalem Est, hi viuen milers de palestins que, sent forçosament ciutadans d'Israel sense voler adquirir la nacionalitat israeliana, tenen limitats els seus drets, i els nens gairebé no hi tenen escoles. Quan, després de recórrer Jerusalem Est, Yael Perlov, filla de Mira Perlov, va arribar a la seva casa de Tel-Aviv, va sentir-se malalta. Malalta de vergonya per l'agressió del seu estat. Malalta de desesperança i d'impotència. Què es pot fer?

Fa dos dies, a la secció Un Certain Regard, del festival de Canes, s'hi ha projectat el film El silenci del mar, el primer llargmetratge de la palestina Annemaria Jacir, habitant de Ramal·là. La nova cineasta, la qual afirma que l'existència d'una pel·lícula palestina és un miracle, hi explica la trobada entre Soraya (una jove palestina nascuda a Brooklin que arriba a Ramal·là després que ha desitjat tota la vida anar a Palestina) i Emad, el qual, havent viscut sempre l'ocupació i la realitat de Palestina, vol fugir-ne. Si es troben és perquè, a la mateixa Palestina, tots dos són marginalitzats. En passar a l'altre costat, esdevenen il·legals. Aleshores, Soraya busca la casa que el seu avi va haver d'abandonar l'any 1948 per començar el seu exili, mentre que Emad torna al seu poble d'origen, Dawayma, on no hi ha més que runes. L'exili, l'ocupació, la pobresa, les runes, fins a l'ocultació de les traces dels palestins en aquell territori.