Havent barrejat amb elegància la lleugeresa i la gravetat, exhibint una complexitat narrativa que flueix vivament amb un prodigiós sentit de l'el·lipsi, filmant en estat de gràcia els rostres i els cossos dels seus excel·lents actors, Arnaud Desplechin ha dut a la secció competitiva del festival de Canes Un conte de Noël, una pel·lícula immensa i bellíssima a propòsit d'una família que es reuneix durant unes festes de Nadal a la casa paterna de Roubaix, població on va néixer aquest cineasta francès del qual, lamentablement, no s'ha estrenat cap pel·lícula a l'Estat espanyol. En tot cas, Desplechin és reconegut com un dels grans cineastes europeus actuals, de manera que, després de presentar fa quatre anys a Venècia la certament majestuosa Rois et reine, el seu retorn a Canes creava justificades expectatives. Però Un conte de Noël les supera, a la vegada que fa present que hi ha una manera de fer cinema que pertany als francesos i que no és aliena a la influència de Truffaut, aquell cineasta que alguns van menysprear negant el seu ascendent sobre les noves generacions de cineastes. I aquesta manera de fer cinema incorpora la mateixa experiència autobiogràfica, els referents literaris i cinematogràfics, les inquietuds sentimentals, l'ambició novel·lesca i alhora la llibertat narrativa.

La família que presenta Arnaud Desplechin va trencar-se des del moment en què la germana gran (Anne Consigny) va solucionar un problema econòmic posant com a condició que mai més no s'hauria de relacionar amb el seu germà Henry (Mathieu Almeric). Encara hi ha un altre germà (Melvil Poupaud) casat amb una dona (Chiara Mastroianni) enamorada del cosí pintor de la família. I també hi ha la presència d'un fantasma: el germà mort als sis anys. La família es torna a reunir per Nadal quan es diagnostica a la mare (Catherine Deneuve) un càncer. El drama sempre s'insinua, però hi ha un sentit de l'humor que salva els personatges i possiblement la pel·lícula. Tolstoi va encapçalar Anna Karénina afirmant que les famílies felices són iguals, mentre que les infelices ho són cadascuna a la seva manera. Desplechin hi podria afegir que bona part de les famílies són iguals i alhora diferents perquè són una barreja de felicitat i infelicitat. Altrament, des del moment en què accepta un tracte que la corromp, la família que Nuri Bielge Ceylan presenta a Els tres monos es precipita cap a la infelicitat. Però el cineasta turc, revelat fa quatre anys a Canes amb Llunyà, hi manté el seu excel·lent sentit fotogràfic (amb belles vistes al Bòsfor) però sembla haver perdut humor i part de la seva inspiració.