Tres experts de referència i reconegut prestigi van participar ahir a la URV en la jornada Els conflictes per l'aigua, models, crítiques i valors, organitzada per la Càtedra Dow de Desenvolupament Sostenible. Pot semblar estrany que l'acte es fes a la Facultat de Filosofia i Lletres, però els ponents es van afanyar a destacar que no ho és pas, perquè el tema de l'aigua s'ha de tractar «des d'una visió antropològica» per arribar al fons de l'assumpte.
Aquest no és altre que el model insostenible de desenvolupament urbanístic i agrícola que confon progrés i benestar amb consum –d'aigua en aquest cas–, segons el catedràtic d'hidrogeologia Javier Martínez Gil. «El que passa amb l'aigua és la versió hidrològica del que passa a la resta dels àmbits d'una societat que es mou només segons criteris econòmics», va dir. Així, ens trobem amb previsions de creixement de regadius, al llarg de la conca de l'Ebre, de més de 300.000 hectàrees de conreus que «no tenen el relleu generacional assegurat» i que requeriran «un volum equivalent a dues vegades el transvasament de l'antic PHN», va denunciar el professor d'anàlisi econòmica Pedro Arrojo.
Aquest, que va ser el primer president de la Fundació Nova Cultura de l'Aigua (FNCA), va assenyalar que als 2.100 hm³ anuals que necessitarien aquests regadius caldria afegir-hi la demanda de la «rebentada urbanística» que es preveu al Camp de Tarragona i a la plana de Vic com a «prolongació de la megaurbs barcelonina», unes demandes inassumibles «en un context de canvi climàtic» que, segons Arrojo, obliga a replantejar la política hidràulica.
Això és el que ha fet amb encert, va dir, l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA). Encert tècnic perquè «malgrat tot s'ha treballat bé» a mitjà i llarg termini posant en marxa mesures que converteixen Catalunya en un exemple per a la conca mediterrània i que la situen al capdavant d'Europa en planificació coherent amb la directiva marc de l'aigua, va dir. «En canvi, la gestió de la sequera dubto que es pugui fer pitjor», va precisar tot seguit. «El perill –va afegir– és que es fa un mal debat si es torna a parlar de planificació, que és el que s'ha fet bé, aprofitant el que s'ha fet malament per una qüestió d'emergència.» És el que el director de la Casa de l'Aigua de l'FNCA, Germán Bastida, va comparar amb l'error de «buscar solucions tècniques per resoldre una solució tècnica anterior».
Pedro Arrojo va dir en aquest sentit que «ara ja no es tracta de debats tècnics, sinó que el que s'aprovi ha de ser comprensible socialment». I aquí, els polítics fallen estrepitosament pel «pànic» que els provoca la «hidroesquizofrènia». Aquest és justament l'arbre que no ens deixa veure el bosc, el soroll sord i constant que no ens deixa sentir l'aguda veu d'alarma dels rius i de la gent que veu com, en nom del bé comú, es generalitza el mal. Perquè, excepte les empreses que fan negoci amb el transvasament (constructores i navilieres sobretot), qui està perdent aquesta batalla no és només la gent de l'Ebre en particular sinó Catalunya com a conjunt. Perd l'oportunitat d'aplicar la nova cultura de l'aigua, entesa com «una eina, un camí que s'ha de seguir cap a quelcom més profund com és el territori». En gran manera a causa de la «perversió» d'un debat que s'ha desbordat i que «no facilita la construcció d'un llenguatge que permeti l'aparició de valors diferents» al voltant de l'aigua.
)
