El mateix dia en què Dreamworks va mostrar Kung Fu Panda, amb Angelina Jolie posant veu al personatge d'una tigressa i convertint-se en l'estrella de la jornada canoise, una altra cara del cinema d'animació va fer-se present a Canes amb Vals amb Bachir. Ariel Folman, que defineix el seu film, projectat a la secció competitiva, com un documental d'animació, explora en la seva pròpia experiència com a soldat israelià en l'ocupació del Líban de primers dels 80, quan ell encara no tenia 20 anys. Convertit en personatge i narrador, el cineasta parteix de la seva desmemòria, sobretot en relació amb la matança de civils palestins als camps de re fugiats de Sabra i Chatila, per viure l'emergència del record com una assumpció de la seva responsabilitat moral davant dels fets, malgrat que no hi participés a la primera línia. És una responsabilitat individual amb una dimensió col·lectiva en què s'insinua la permissivitat (sinó complicitat) del govern israelià amb la matança executada per falangistes cristians. Té plenament sentit el fet que, atès el seu propòsit documental, la pel·lícula sigui animada. Per una part, no hi ha imatges d'arxiu per il·lustrar allò que recorden els testimonis. Per l'altra, els dibuixos tradueixen una memòria personal que, amb les seves llacunes i distorsions, mai no pot restituir la veritat d'uns fets. Com també té sentit que, al final, es reprodueixin les imatges relatives al dolor de després de la matança: Aquesta no és imaginada, sinó que va ser real. És així que Vals amb Bashar és una proposta honesta que convida a reflexionar sobre la manera d'abordar la guerra i les seves conseqüències traumàtiques.

La protagonista de Leonera, l'altre film presentat ahir a competició, tampoc no recorda (no pot o no vol recordar) un fet criminal. En el cas d'aquesta ficció de l'argentí Pablo Trapero, però, el fet només implica la víctima mortal i els seus dos possibles assassins: una dona i un home amb els quals el mort formava un triangle que mai no acaba d'explicar-se. Tampoc no s'aclareix el crim. El desenvolupament argumental es concentra en l'experiència de la dona (Martina Gusman) a la presó, on hi arriba embarassada i hi té un fill. Leonera mostra totes les convencions del cinema de presons, però alhora les esquiva. També insinua els excessos d'una deriva melodramàtica, però se n'aparta. Leonera és una proposta digna, tot i que potser no és al nivell de Mundo grua i El bonaerense, dos grans films de Trapero.

La Quinzena de Realitzadors va inaugurar-se ahir a Canes amb un esdeveniment: el retorn com a cineasta del polonès Jerzy Skolimowski, el director de les esplèndides El crit i Treball clandestí. Skolimovski no rodava una pel·lícula des de feia disset anys (Feddidurke) i no havia tornat a Canes des del 1990, quan hi va presentar Torrents de primavera amb una esplendorosa Nastassja Kinski. Durant aquest temps, Skolimovski s'ha dedicat a pintar perquè necessitava retrobar-se com a artista després de la insatisfacció respecte dels seus últims films. Coproduint Quatre nits amb Anna amb Paulo Branco i, tants anys després, tornant a rodar a Polònia, s'ha assegurat la llibertat amb la trista història d'un home que només és capaç d'acostar-se a la dona que estima entrant a casa seva de nit i havent-la adormit amb barbitúrics. Skolimovski hi aporta l'art, amb unes imatges en què cada gest sembla traçat amb la ma d'un pintor precís.