En caure el mur de Berlín, es féu evident el descrèdit de les utopies. En nom d'una inassolida igualtat es privà els individus de llibertat en un marc insolidari. Avui, l'evolució econòmica del capitalisme també ha palesat la seva condició d'utopia destructiva. En nom d'una inassolible llibertat s'ha aguditzat fins a graus mai vistos la desigualtat i fet de l'egoisme una virtut. Dues dècades després del col·lapse del comunisme, el capitalisme triomfant ha expressat la seva condició de religió utòpica que requereix sacrificis humans per alimentar els seus déus.

Els anys de –en termes de Fukuyama– la fi de la història han estat de creixement (macro) econòmic espectacular i ininterromput. En el cas del nostre país, analistes superficials en parlen com d'un cicle d'expansió històrica. Ara, quan sembla que la crisi comença a afectar també l'estadística, faríem bé d'examinar un període recent que no sembla que hagi servit per a altra cosa que permetre l'acumulació a uns pocs. Perquè... realment ha estat un temps de prosperitat? L'economista Bernard Connolly analitzava recentment la situació espanyola com a exemple d'irresponsabilitat col·lectiva fonamentada en el sobreendeutament de famílies i empreses en un context de baixos interessos –propiciats per la unió monetària– i en la falsa premissa del perpetu creixement del valor de l'habitatge. Una vegada la llei de la gravetat se'ns presenta amb tota cruesa, l'embriaguesa econòmica i les sensacions d'eufòria de vi i roses acaben de la manera més lògica possible: amb una insuportable ressaca. Una anàlisi desapassionada revela que el creixement econòmic dels darrers anys no té fonament real, sinó que és basat en l'expansió del crèdit. En altres termes, per a la majoria de ciutadans, dependents d'un salari, aquesta ha estat una època negativa, en què s'ha produït una erosió lenta, encara que imparable, dels seus ingressos reals, amb una meitat d'assalariats mileuristes, segons l'INE. Bona part de les classes mitjanes, amb estudis universitaris i amb bona formació, han anat perdent posicions i seguretat, i per tant, estatus professional i social, i això explica el malestar de fons de les societats europees en general i de la catalana en particular.

Mentrestant, només aquells situats en esferes properes al poder i amb capacitat de moure diners –financers– d'alterar el preu de les coses –especuladors– i de generar plusvàlua en intercanvis comercials i de serveis en un context de desregulació laboral creixent i una mà d'obra de recent arribada i escasses exigències –empresaris i determinats professionals– s'han beneficiat d'un període d'aparença de Belle Époque, en realitat, d'una dualització social que ha erosionat irreversiblement la cohesió social. Tanmateix, com tot, una cosa és el que assenyalen estadístiques, i una altra la percepció subjectiva. Per a moltes persones en situació vulnerable, per a bona part de treballadors precaris, la sensació no ha estat necessàriament negativa. El creixement econòmic, la falsa sensació de benestar, s'ha basat en l'expansió del crèdit, fins a uns límits sense precedents en la història econòmica del país. De fet, aquesta ha estat l'única fórmula per accedir a determinats béns i serveis de consum per a la majoria. En comptes de participar dels beneficis del creixement –de fet, la participació dels salaris en el conjunt de la renda nacional ha davallat un 10% en els darrers anys– els poders econòmics han atorgat el dret... a disposar d'una targeta de crèdit! A partir de la creació de necessitats accessòries –la publicitat ha estat una de les indústries més pròsperes dels darrers temps– persones sense capacitat econòmica suficient, en situació de vulnerabilitat, han pogut tenir accés a desigs induïts i de dubtosa utilitat. O han alimentat la pròpia histèria especulativa de l'habitatge.

Paral·lelament les «liberalitzacions» promogudes des del poder públic, i destinades a concentrar poder econòmic en poques mans, han aguditzat la precarietat econòmica de les famílies, han propiciat l'eliminació de les seguretats personals i laborals, han sotmès a pressions creixents unes famílies que cada vegada han de dedicar més hores a enriquir a empreses i bancs, deixar els seus barris de tota la vida, esmerçar més temps de desplaçaments, i dedicar menys temps als seus fills, o a si mateixos. I això, per no parlar de les crisis induïdes pels inversors internacionals a determinats països que han propiciat moviments de població de dimensions bíbliques i que han fet de la immigració una mena d'esclavitud postmoderna.