Un dia explicaré per què la Concha Pinós és una dona excepcional, talment una guia per a l'excepcionalitat. Serà el dia en què la història d'una persona pugui explicar la història de totes les persones. Ara, però, la història col·lectiva ens passa la mà per la cara i pica a la porta, i pobres de nosaltres si no obrim i l'atenem i la tractem com si fos un fill que torna a casa.

Pinós, directora de l'ONG Birmania por la Paz, es troba a la frontera entre Tailàndia i Birmània. Des d'allà és testimoni directe de tot el que succeeix i, encara més important, de tot el que no succeeix. La desesperació i la impotència dels que esperen a la frontera que la junta els concedeixi el visat per poder entrar al país i ajudar els damnificats, queda reflectida en els correus que Pinós envia als amics i coneguts com ampolles al mar: el missatge que hi ha dins, però, no és una innocent nota de socors escrita en un tovalló usat, sinó un guant de boxa que pega ben fort a qui el rep: epidèmies i pèrdues; fotos de nens morts al riu.

Tot i que la informació oficial insisteix que la xifra de morts no sobrepassa els 23.000, és més que probable que puguem parlar en realitat de 100.000, segons xifres de l'ONU. Més d'un milió de persones han quedat sense casa i a la zona més afectada del desastre, el delta del riu Irrawaddy, és on es cultiva el 60% de l'arròs del país, que és alhora la base econòmica i alimentària dels habitants. Altres territoris, com ara Mandalay i la seva capital, Naypyidaw, on viuen els líders del país, el cicló només ha estat una tempesta i els seus habitants estan molt «ben desinformats».

Davant d'això, la pregunta és tan òbvia com necessària: quin mecanisme monstruós fa que la junta es negui a deixar entrar l'ajuda humanitària? «La junta és xenòfoba i paranoica», declara Pinós; «els cooperants són enemics, els estrangers són enemics, volen els dòlars però no volen que entri la llibertat. Per això gestiona la crisi ignorant-la i reprimint-la». Tot és, doncs, fruit de la por. Fent un esforç d'empatia i condescendència titànic, penseu qui no ha sentit en la seva carn la por paralitzadora, una por que petrifica els músculs. La por totalitzadora. Imaginem, ara, que la por ens agafa a casa nostra. Imaginem que un dia trobem al saló de casa un desconegut amb un bat de beisbol a la mà destrossant-ho tot, llibres, mobles, tot.

Birmània era, per a la junta, aquesta casa, per on es movia a ulls clucs, segura de tenir-ho tot sota control. De sobte, un cicló, bat de beisbol en mà que tot ho destrossa. No el tenia controlat, el cicló, la junta, i per això li entra la por paralitzadora. Por que entrin soldats estrangers i introdueixin armes al país dins de les caixes d'ajuda humanitària, per exemple. Només és por, i no cap altra emoció més elaborada. Passa el cicló com marxa de casa l'home amb el bat de beisbol: tot queda destrossat però la por perdura i és novament la por que ens fa actuar com si res no hagués passat. Com en una pel·lícula de terror, megàfons anunciant per carrers devastats de Birmània que tothom ha de votar sí a la Constitució. Quin cicló? No sé de què em parles. El resultat, després d'una participació «massiva» –només els 47 pobles més afectats pel Nargis han quedat exempts temporalment de la votació, posposada pel 24 de maig–, ha estat favorable a la junta. Than Shwe decideix donar la quarta part del Parlament a l'exèrcit: de nou la por, com qui posa una doble tanca a la porta de casa, instal·la l'última moda en alarmes i torna a dormir tranquil.