Al final de Speed Racer, enmig d'un festival de celebracions triomfals, un dels personatges anuncia que ens trobem davant d'una nova era. En lloc d'estar feta per un personatge de ficció, l'afirmació podria provenir de la boca d'alguns dels nombrosos tècnics informàtics que han treballat en la pel·lícula, els quals no paren d'exhibir les seves potencialitats tecnològiques en cadascun dels plans conferint-li un look visual veritablement sorprenent. Els colors no tenen res a veure amb el món real, són volgudament cridaners. Els personatges que poblen el relat són estereotipats, volen ser més aviat unes criatures provinents d'un manga que éssers de carn i ossos. Els espais són llocs al·lucinats, construïts sense límits cartogràfics, mentre que les escenes de velocitat dels cotxes de curses no volen seguir els paràmetres habituals de les filmacions en càmera subjectiva de les curses de fórmula 1, per proposar una reinvenció de la velocitat a partir de l'animació. El resultat global podria ser sorprenent i enlluernador fins acabar anunciant que tots plegats ens trobem en una nova era en la qual allò que fins ara anomenàvem cinema s'ha barrejat amb les imatges provinents d'altres pantalles –ordinadors, animació televisiva, competicions esportives, manga, videoclips...– fins al punt de crear una curiosa hibridació de la qual sorgeix una imatge nova. Els germans Larry i Andy Wachowski podrien convertir-se després de Matrix en els padrins de la nova era del cinema espectacle.

Malauradament, però, totes les perspectives no travessen mai l'espai de les bones intencions, ja que Speed Racer no funciona gens. Després de quedar enlluernats pel disseny de producció, els espectadors queden atrapats progressivament cap a una sensació d'avorriment. Com a Blockbuster, no se li pot exigir que el guió tingui una gran coherència narrativa, ja que és una pel·lícula filla d'un cinema en el qual la narració ja no és el factor determinant. Amb tot, però, la pel·lícula falla perquè és incapaç de convertir el seu disseny en un artefacte capaç de provocar emocions i atraccions visuals. El gran error rau en el fet que, potser, és un híbrid entre el cinema d'adolescents i el cinema infantil, sense ser cap de les dues coses. La pel·lícula acaba reflectint un curiós problema de la situació del cinema actual. Com que les pel·lícules per a adolescents no funcionen, ja que aquests prefereixen les descàrregues per ordinador, l'única alternativa possible és portar-hi els nens. Per això, els dolents de Speed Racer són una barreja entre el Chiqui Chiqui i els oblidats Hermanos Malasombra.