diumenge, 11 de maig de 2008
> Poetes
la columna
MIQUEL BERGA.
Els poetes són una cosa molt seriosa i, la música a banda, no hi ha art més essencial que el de la poesia. L'ofici de poeta (al pobre Brossa li van posar «paleta» al DNI quan ell va dir al funcionari que era poeta) és reservat a uns pocs escollits. Els que ho són de veritat saben que aquest és el tret dominant i definitori de la seva personalitat. En la tradició romàntica el poeta es veia a si mateix com un profeta, un visionari que marca les lleis autèntiques del món. En algun esmorzar que vaig fer a casa d'Agustí Bartra, retornat de feia poc de l'exili mexicà, la seva dona, Anna Murià, anunciava la seva imminent arribada a la taula dient: «Ara ve el poeta». És a dir, l'anomenava per l'ofici i no pas pel nom de pila. «Què ha somiat avui el poeta?», li preguntava abans de la primera queixalada al croissant i ell, amb tota naturalitat, li responia: «Avui el poeta ha somiat una paraula». I seguíem esmorzant. Definir la poesia obliga a formulacions suggeridores que freguen la tasca impossible d'explicar l'innombrable. S'ha dit que la poesia deu ser allò que, per força, es perd en la traducció. O que la poesia és allò que Milton va veure quan va quedar cec. Tant li fa. Sense la veu dels poetes una cultura –si és que pot existir amb aquesta mancança– queda sense el moll de l'os. Per això és important celebrar-los. Aquesta columna, de fet, s'està escrivint per recordar que Joan Margarit fa avui setanta anys. Llarga vida al poeta! Margarit, fill de la Segarra, deu ser el més gran d'una colla que ja ha entrat a la seixantena –Comadira, Espanyol, Rovira, Marí, Oliva...– que ha mantingut i renovat la tradició poètica catalana. Margarit pensa que la poesia ens permet viure la vida amb la màxima dosi de veritat que podem suportar i també que el poeta és una estranya mena de místic que ens ajuda a gestionar el terror del món. Només un poeta com ell pot explicar-nos que s'entra a la vellesa «com una barca que ha apagat els llums / i el motor en la nit, quan entra a port, / però que dins la fosca continua / relliscant en silenci per les aigües».
|
