Quan un s'apropa a la porta d'un dels nombrosos edificis del 22@, ja sospita que alguna cosa es cou a l'interior. Un cartell avisa que el timbre de l'edifici, un de tants que en aquella zona amaga grans espais amb moltíssimes possibilitats, ha estat desconnectat i convida el visitant a trucar a un telèfon si vol que l' obrin. Un cop dins, a cada porta i paret hi ha diversos cartells que recorden que s'han de desconnectar els mòbils i no fer soroll. Es resol el misteri: Ventura Pons hi està rodant el seu pròxim film, Forasters, i lògicament necessita silenci sepulcral.

Estem en el 17è d'un total de 29 dies de rodatge previstos fins al 24 de maig, i el director barceloní no aparta la mirada d'una pantalla plana que té al davant. S'hi veu un home molt i molt gran que descansa en un llit amb els ulls tancats. La seva immobilitat podria fer pensar que és mort, o que es tracta d'una imatge congelada, però llavors algú crida «rodem!» i el vell de rostre arrugat, sense obrir els ulls, comença a fer alguns gestos subtils. Com que el protagonista de la 47a escena de Forasters no ha parlat, es fa molt difícil adonar-se que aquest home gairebé centenari és en realitat Joan Pera.

Ell interpreta el Francesc, l'únic personatge present en les dues èpoques representades en la pel·lícula: la dècada dels 60 i l'actualitat. Li tocarà viure, per tant, els dos fets traumàtics que proposava Sergi Belbel en l'obra teatral que fa uns anys va dur amb èxit en el TNC, on es mostrava també que en aquests quaranta anys la immigració ja no ve del sud de l'Estat, sinó dels països magribins i sud-americans. Ventura Pons, que ja havia dut a la pantalla dues obres de Belbel –Carícies i Morir (o no)– reincideix amb aquest autor de reconegut prestigi internacional. De fet, el dramaturg li va oferir la possibilitat de filmar la història abans de dur-la a l'escenari, però el cineasta no ho va veure clar. «No va ser fins després de veure-la en escena i després de fer Barcelona (un mapa) que vaig veure clar la manera d'abordar-la», explica el director aprofitant l'aturada del rodatge per dinar.

Les sessions són maratonianes, de set del matí a set de la tarda, i avui l'equip està especialment nerviós perquè, tot i que el treball va sobre rodes i compleix amb les previsions, avui s'ha d'acabar més d'hora per un compromís de Pera.

Potser per això, Ventura Pons es molesta quan se li recorda que últimament s'ha dedicat a dur al cinema obres de teatre o novel·les. «No m'agrada que em pengeu aquesta etiqueta. Ho faig perquè m'agraden les obres de molt contingut i crec que en aquest sentit el teatre va molt per davant que el cinema. El que importa és explicar una bona història, i la pots treure d'on sigui.» Potser la pròxima que expliqui serà pròpia, perquè afirma estar treballant en un text.

Forasters, que ha subtitulat com Melodrama familiar entre dos segles, és una obra sobre «com els humans repetim el que ha fet la generació anterior». «De fet, la pel·li es podria dir ADN, perquè aquest és el seu tema principal. La gent potser buscarà forasters andalusos o magribins, però aquest no és el tema principal. A més, hi ha una lectura més subtil que ens fa veure que tots som forasters a casa nostra.»

El director explica que la pel·lícula tindrà poc a veure amb la versió teatral –«només es manté Anna Lizaran, que és un luxe tenir-la, i fins i tot surten molts altres personatges que a l'obra només s'esmentaven»– i admet que amb les obres de Belbel se sent «còmode perquè és un savi amb les estructures narratives poc convencionals i a mi m'agrada jugar amb aquesta deconstrucció». Quan acabi el rodatge, però, li tocarà construir la pel·lícula a la sala de muntatge per tenir-la enllestida abans de l'agost, tot i que no s'estrenarà fins a la tardor o l'hivern.