Alguna vegada s'ha intentat utilitzar l'etiqueta de «cinema gironí» per definir algunes produccions. L'etiqueta, com la de cinema tarragoní o cinema lleidatà, és absurda i no fa més que revelar un sentiment arcaic i profund de provincianisme. Aquest sentiment no vindria marcat pel fet que els productes no siguin fruit de la capital, sinó pel sentiment xovinista de creure que els productes fets a casa nostra són més nobles que els de casa del veí. El mateix provincianisme és el que fa latent el cinema espanyol cada cop que anuncia a les portades dels diaris que Penélope Cruz passa a la història per haver estat nominada a l'Oscar, o quan el cinema espanyol s'autopremia en un dels pocs festivals del món dedicats a donar autobombo a cinematografia autòctona, com per exemple el festival de Màlaga. Es pot ser perfectament internacional fent una pel·lícula parlada en català, rodada en un bosc de l'Empordà i que reculli tradicions pròpies. El que és local pot ser fortament nacional sense sentir-se atrapat en qualsevol parany. El provincianisme no és més que una actitud, una ceguesa que impedeix mirar més enllà del llombrígol.

Aquestes reflexions em vénen al cap després d'haver moderat una taula rodona titulada Dosis d'antiprovincianisme, que va reunir dimecres tres dels cineastes catalans amb més projecció internacional, que casualment han nascut a Girona i Banyoles. Isaki Lacuesta, autor de La leyenda del tiempo, no ha parat de veure reconeguda la seva obra en els festivals internacionals més importants, fins al punt d'haver-se convertit en un dels creadors audiovisuals més polivalents i més interessants que treballen a l'Estat espanyol. Pere Vilà ha aconseguit amb el seu primer llargmetratge, Pas a nivell, portar les imatges de la platja de l'Escala des de Rotterdam fins a Buenos Aires, i la premsa ha qualificat la seva opera prima de sorpresa de la temporada. Finalment, Albert Serra, després d'haver vist com la seva pel·lícula Honor de cavalleria era reconeguda per la revista Cahiers du Cinéma entre les deu millors de la temporada, és l'únic cineasta de l'Estat escollit perquè presenti un film –El cant dels ocells– al festival de Canes. Afirmar que aquests tres autors formen part d'una hipotètica escola de Girona pot semblar una exageració. No tenen punts de contacte, vénen de camins molt diferents, però comparteixen una vocació per un cinema d'autor allunyat de les fórmules comercials i obert als més interessants corrents expressius del cinema internacional. Tots tres han assumit el cinema com un aprenentatge autodidacte, sense passar per escoles de cinema, i tots posen en qüestió la importància del guió. Malgrat tot, crec que no és cap casualitat que de Girona/Banyoles hagin sortit aquests noms. De manera indirecta hi ha un seguit d'infraestructures culturals que privilegien el cinema que no es troben en altres llocs. Girona té el Museu del Cinema i un espai com el cinema Truffaut, que és l'única sala pública dedicada al cinema d'autor que hi ha a Catalunya. No és que hi hagi una relació directa entre ells i aquestes infraestructures, però sí que és cert que les conquestes culturals no sorgeixen del no res, ni tampoc de les polítiques dirigistes. Segurament si en altres àmbits del món de la cultura hi hagués tres creadors com aquests arrelats a Girona, les institucions polítiques faria temps que els ensabonarien. Com que provenen del món del cinema i, del cinema d'autor, es mostren més indiferents.