Ningú no hagués posat la mà al foc afirmant que després de tan sofriment patit per la Xoà i tantes altres agressions del món àrab, Israel seria una de les potències més importants de la zona: tecnologia i infraestructures capdavanteres, avenços científics, grans investigadors en tots els camps –sobretot en l'aprofitament dels recursos naturals–. Malgrat això, té les seves limitacions com a tot país més o menys democràtic on la corrupció politicoeconòmica i l'afany de poder i protagonisme dels seus dirigents és un dels grans mals nacionals.

Ni els EUA no s'ho van creure quan, més per pena que no pas per convenciment, van reconèixer l'Estat d'Israel ara farà 60 anys. Ningú, de ben segur, no volia donar gaires anys de vida a un estat nascut del no-res, on els investigadors estaven sota mínims, les infraestructures estaven a les beceroles, les llacunes estaven infestades de mosquits, els camps plens de cards i deserts incultivables van passar a ser parts d'un mateix paradís anomenat Estat d'Israel.

Els vots els va salvar: 33 van dir «sí», 13, que no i 3 es van abstenir. Dos estats però només una realitat. Els que van anomenar «palestins» –nom derivat de filistea, nom amb què els romans van anomenar els antics regnes jueus– eren quatre xeics amb influències i que sotmetien la població rural als seus desitjos de poder; passant pels àrabs acomodats, que jugaven a ser europeus perquè en aquestes latituds la nació, com l'entenem nosaltres, no tenia sentit, també volien eliminar els jueus, influïts per l'ombra siriana i de la burgesia libanesa per poder bastir la Gran Síria, un territori que s'havia d'estendre pels límits de l'antic imperi Omeia, amb la seva capital, Damasc. No volien un estat independent de la mateixa manera com no el volen ara. Un antic dirigent «palestí» de l'òrbita siriana, Zuheir Mohsen, assassinat a Canes l'any 1979 deia: «El poble palestí no existeix. La creació d'un estat palestí és un mitjà a favor de la continuïtat de la nostra lluita contra Israel i a favor de la unitat àrab. Però en realitat no existeix cap diferència entre els jordans i palestins, sirians o libanesos; tots nosaltres formem part de la nació àrab. Només per raons polítiques i tàctiques parlem de l'existència d'una identitat palestina (...).» Enmig d'aquestes fantasies nacionals dels estats àrabs, ara i sempre, són i han estat, els que impedeixen el lliure pensament dels altres «palestins», els quals han caigut en l'engany de ser un «poble» diferent, amb ànsies d'esdevenir independent.

Si mirem en perspectiva, Israel no ha tingut gens fàcil el redreçament de la seva nació. Gairebé tot se li va girar en contra, malgrat que hagués guanyat totes les guerres, malgrat que les veus contràries hagin dit o diguin avui dia, que els EUA els han ajudat «incondicionalment» durant tota la història, mai no ha estat així. Abans del 67, els EUA només ven armes als països àrabs. En la guerra dels sis dies, van ser els americans que van incomplir els seus compromisos amb el pla Rogers, el qual exigia als Països Àrabs desfer el bloqueig marítim que havien imposat a Israel. Són els EUA qui més diners han abocat a les arques «palestines».

Actualment, a Israel, se li presenta força complicada l'existència. La diplomàcia està reconduïda per salvaguardar els interessos àrabs. Si per regla de tres, el replegament de Gaza ha servit perquè caiguin més coets Qassam contra població civil, el darrer ha impactat al costat d'una escola, dedueixo que si es retiren del Golan, Síria emprendrà accions contra sobirania israeliana. I sinó, el temps ja ho dirà. Però, mentre Israel sigui lliure en la Terra de Sió i Jerusalem i, l'ànima jueva bategui amb força, dubto que l'Estat d'Israel sigui eliminat del mapa.