Amb el 75% dels bancs de peixos sobreexplotats o totalment explotats i la predicció de l'esgotament de la pesca per al consum humà el 2048, podríem concloure que hi ha una correlació directa entre la sobreexplotació dels recursos i una població en creixement continu. Aproximadament el 50% de la producció pesquera mundial es consumida pels EUA, la UE i Japó. Aquests països representen només una sisena part de la població mundial, mentre que els països del sud aporten més del 70% de la producció mundial. En aquests últims, el peix representa una important font de proteïnes, especialment a l'Àsia i l'Àfrica subsahariana, on el consum de peix per capita/any no arriba ni a la meitat del consum de la UE (dades FAO 2006). L'esgotament de recursos pesquers no només és un fet tràgic en termes de pèrdua irreversible de biodiversitat, sinó que reflecteix un desequilibri social respecte de l'accés a uns recursos crucials.

El que anomenen crisi global de la pesca forma part del deute ecològic no assumit per part dels països rics. Aquests, en les últimes dècades, s'han assegurat l'accés barat als recursos de les zones econòmicament exclusives del sud mitjançant la transferència de la sobrecapacitat pesquera, en el cas de la UE, estimada en un 40%. A través d'acords pesquers, les compensacions dels quals no arriben ni tan sols al 10% de les captures ja comercialitzades a la UE o la transferència de vaixells mitjançant la creació d'empreses mixtes. Aquests deixen de figurar a la flota europea, i s'asseguren al mateix temps l'accés directe d'empreses privades a recursos per a la comercialització a la UE, on més del 60% dels productes pesquers consumits provenen de l'exterior.

Davant de la cronicitat de la fam i la conversió de comunitats pesqueres artesanes en refugiats ambientals només queda una solució: una profunda democratització de les decisions sobre l'ús de la biodiversitat dels nostres mars. Si no, els perdrem per sempre i, a més a més, seguirem jugant amb la vida de milions de persones que realment en depenen.