Ara fa uns dies, el ple del Parlament de Catalunya va aprovar per unanimitat la llei contra la violència masclista. La implicació de la societat en la lluita i eradicació d'aquest greu problema social és un dels principals objectius d'aquesta norma. Per tal d'avançar en aquesta línia el govern de la Generalitat impulsarà, entre d'altres mesures, campanyes de prevenció i sensibilització, i facilitarà eines perquè les dones afectades puguin sortir del cercle de la violència.

La prevenció, la sensibilització i la detecció precoç són, segons el meu parer, un dels pilars fonamentals d'aquesta llei, ja que, com molt bé deia Montserrat Comas, presidenta de l'Observatori contra la Violència de Gènere, l'origen de la violència contra les dones es troba en «la pervivència de molts patrons culturals masclistes molt arrelats en la nostra societat». I són la reproducció i el manteniment d'aquestes pautes i rols culturals els responsables que «determinats homes utilitzin la violència per mantenir relacions de discriminació, de poder, de possessió i de propietat respecte de les seves parelles». Aparentment domina la creença que una bona part de la societat ha assumit els canvis en els rols femenins; en realitat, però, el que ha succeït és que hi ha hagut una adaptació formal del rol però no un canvi essencial d'aquest. S'accepta que la dona treballi fora de casa i que participi en activitats en les quals tradicionalment no ha estat present, però aquesta conformitat s'admet –a la pràctica– sempre que la «resta de responsabilitats» quedin ateses. Ens adonem, doncs, que la modificació del rol es centra en la part permissiva però no en la prescrita, que es manté gairebé inalterable. Aquest és, per mi, el nucli del problema, i cal que les mesures preventives que s'impulsin s'adrecin a afrontar-lo des de la seva arrel: modificant unes bases estructurals que sustenten un model d'organització social basat en unes idees tradicionals del que significa ser home i dona, un model caduc i discriminatori. Els resultats dels estudis mostren que entre la gent jove hi ha la convicció gairebé generalitzada que la violència de gènere es dóna bàsicament en les parelles adultes; hi ha una identificació clara entre violència de gènere i violència familiar. Directament no s'assumeix i es creu que aquest és un problema que no existeix entre la joventut. Es reconeix la violència de forma teòrica però no hi ha consciència pràctica del seu significat ni de la multiplicitat de formes que pot adoptar. I aquesta creença i inconsciència són preocupants, perquè comporten no només que no es vegin i fins i tot es suportin els maltractaments, sinó que s'acceptin com a «normals» en una relació de parella. El desconeixement, l'acceptació i la reproducció d'uns determinats rols «masclistes» sovint porta a confondre l'amor –i la gelosia que d'aquest se'n pot desprendre– amb el manteniment d'una estructura de poder i de dominació vers les dones.

És imprescindible que aconseguim que tothom, però sobretot la gent jove, reconegui i prengui consciència d'aquesta situació, perquè si no és així serà impossible avançar en la seva resolució i s'anirà reproduint de forma imparable. I és l'educació en la igualtat la millor prevenció de totes les formes de violència vers les dones, ja que no hem d'oblidar que la violència és una conducta apresa i que és modificable. Cal treballar de forma conscient, seriosa i sostinguda en la prevenció. L'educació i la socialització de nens/nenes i joves contra aquesta problemàtica, i la reeducació de les persones adultes en la igualtat són l'inici bàsic d'aquest camí. No podem continuar educant recolzant-nos en un model que converteix les diferències entre els sexes en discriminacions. Hem de construir un concepte d'igualtat des del reconeixement de les diferències individuals, amb independència de si som homes o dones, que permeti un desenvolupament de les potencialitats i capacitats de totes les persones, sense limitacions ni restriccions per raó del seu sexe. Només des d'aquí aconseguirem avançar en la bona direcció. Com deia Simone de Beauvoir, de la qual ara celebrem el centenari del naixement: «La dona no neix sinó que es fa.» Aprofitem, doncs, l'oportunitat que aquesta llei posa a les nostres mans per construir novament, des de la llibertat i la igualtat, el que significa ser dona i ser home en el segle XXI.