Segons Kike Bela, director artístic de la novena Fira de Música al Carrer, l'èxit ha superat totes les expectatives dipositades: «Ha estat impressionant, amb més gent que mai i molta presència de professionals». Una quantitat de públic que calculen sobre els 30.000 espectadors, han passat durant el llarg cap de setmana. «Un públic molt melòman que ha vingut a descobrir noves propostes», diu. Una xifra que es considera perfecte per no caure en la massificació i les aglomeracions excessives. La fira va començar dijous amb Sisa i es va acabar ahir amb les actuacions de La Banda del Surdo, Manel o SUK.

A nivell artístic els carrers de la vila del tarragonès es van omplir de propostes de present i futur. Divendres els barcelonins Sanpedro van saber interpretar la intensa tempesta sonora de múltiples tonalitats en què s'està convertint el seu repertori. El plat fort va ser la presentació de Logo, el quart disc del músic alaskoargentí Kevin Johansen. Un músic polièdric que va ser capaç de mesclar la cúmbia intel·lectual amb el glam i el tango amb el sirtaki, la milonga amb el reggae i reivindicar Atahualpa Yupanqui com un mestre del funk. I sempre acompanyat d'una banda, els The Nada, en què va destacar tota una llegenda de les baquetes, el sexagenari Enrique Zurdo Roizner. Programar els alcoians Ix a un quart de tres de la matinada vas ser una proposta tan agosarada com encertada. Tot i anar vestits de manera elegant, els Ix són molt punks, però del «punk amb tomàquet» d'Oriol Tramvia, amb l'acidesa de l'Ovidi, la senzillesa dels Modern Lovers i la brutalitat de Johnny Rotten.

Dissabte va destacar en la seva programació l'actuació de Pep Gimeno Botifarra. Aquest cantaor de Xàtiva, al marge de la seva simpatia, ha aconseguit que l'arqueologia sonora que fa de les tonades del País Valencià soni familiar i actual, lluny de l'endogàmia i apropant-se a noves generacions i a músics com ara Obrint Pas i Feliu Ventura. Al basc Jabier Muguruza l'Auditori Josep Carreres li va quedar petit amb un concert intimista i intensament emocional, i Cesk Freixas va mostrar la seva cançó compromesa ben entrada la nit. Per altra banda, el rock més bastard, aquell sense pare ni mare reconeguts nascut al carrer, va tenir una forta representació durant la jornada de dissabte. Primer amb el grup de La Bisbal The Gruixut's amb un directe cada cop més reforçat, i després amb Las Furias, un grup de rock femení que va aconseguir calar foc a la plaça Sant Antoni. Llàstima que els fallés el bateria original, si no els estralls haguessin estat més importants. El grup catalanoargentí Övni també va afegir la seva dosi de benzina i de tequila d'alta graduació a les brases de l'incendi. A pocs metres de distància el foc era més real però formava part del vistós espectacle dels senegalesos Alassane Camara & Setsima Nguewel, amb un espectacle d'arrels africanes i griot.

La fluctuació de la gent i el temps mort entre algunes actuacions destacades feien que espais que a priori eren més reduïts i amb una programació més minoritària com l'Hort del Centre, hi haguessin èxits clamorosos de públic. Estava cantat que això passaria amb Zulu 9.30 h, però grups com Daclub!, Arangu i Black Baudelaire van quedar més que sorpresos a causa de la quantitat de públic que es va aplegar en les seves actuacions. Durant els quatre dies els carrers van estar amanits també per espectacles itinerants de tota mena. Des dels vistosos Dhoad, un grup format per gitanos del Rajasthan, fins la Tandarika Orkestar, una fanfàrria catalana que mescla la música balcànica amb el circ.