No tots els dies s'assisteix al naixement d'un fenomen. Le Croupier és un fenomen: en aquests temps de profunda crisi creativa per al pop i el rock, s'agraeix que algú hi aporti una mica d'imaginació. Hi ha una llarga tradició de personatges en el món de la música popular, des de Ziggy Stardust a Marilyn Manson. Hem tingut l'exemple proper d'El Chaval de la Peca, i resulta que Marc Parrot és el productor del primer disc de Le Croupier, Me han dicho que... (Mass Records). Le Croupier és Carles Cors, un músic cellerenc que es va donar a conèixer amb Petit Fours i, en el terreny teatral, amb els dos muntatges de 4 Produccions: The backroom i L'última habitació. Amb aquest doble bagatge musical i teatral, Cors està més que preparat per afrontar un projecte tan ambiciós i atractiu com el de Le Croupier, personatge enigmàtic que té el rombe com a símbol i que va triar el Casino de Girona, amb el seu aire romàntic i decadent, per fer una doble presentació pública, dimecres i dijous d'aquesta setmana, amb dos plens consecutius i alguns visitants il·lustres: els directors del Mercat de la Música Viva de Vic, la important editorial musical Clipper's i Itunes a l'Estat espanyol i Portugal. Serà Le Croupier la pròxima gran sensació? Això, ara mateix, és imprevisible, però almenys de moment s'estan fent les coses bé.

En el concert inaugural de dimecres, Le Croupier i la seva banda van aconseguir crear l'ambient de les grans ocasions. Hi havia molts familiars i amics, però en aquest cas no era un avantatge, perquè es tractava de mantenir el misteri i el desdoblament de personalitat intactes, i quan Cors parlava en català per cortesia entre cançó i cançó, l'esperit del personatge, castellanoparlant, es difuminava una mica. Són detalls escènics que s'aniran arreglant amb el temps. La posada en escena va ser lluïda, sense ser aparatosa, però sobretot van brillar les cançons: grans temes com ara Bodas de hormigón, Charlie ofrece ternura, La última habitación, Arrivederci i Doña Enredos, al mig dels quals el grup va inserir de manera magistral una cançó de Leonard Cohen, I'm your man, que comparteix esperit amb l'altra versió de la nit: ni més ni menys, Yo soy aquel, de Raphael. Si la sort l'acompanya, Le Croupier pot fer saltar la banca del pop espanyol.