Durant la darrera campanya electoral es va ocultar la greu crisi financera i del model productiu que patim. Els missatges optimistes dels socialdemòcrates estaven als antípodes de la realitat. Aquesta serà una depressió que ens arriba al cap de quaranta anys del maig francès, que, en les aules agitades de la Sorbona, ja va vaticinar que la societat de consum acabaria alienant la cultura i deshumanitzant l'economia

En la situació límit en què ens trobem hi coincideixen paradoxalment estrategs de Wall Steet i analistes antisistema. Sotrac ecològic derivat dels efectes, rapidíssims, del canvi climàtic; crisi alimentària, inflació mundial galopant, violència arreu, uniformització, estandardització, ultraliberalisme salvatge... Institucions internacionals com ara el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional (amb la seva polític «aberrant» i «especulativa» denunciada per l'ONU), l'Organització Mundial del Comerç i l'Agencia Internacional de l'Energia es manifesten obsoletes per garantir la seguretat energètica, climàtica i alimentària d'una població que creix una mitjana de 75 milions de persones a l'any.

La majoria dels nostres intel·lectuals, esdevinguts funcionaris partidistes (com comprovem en les tertúlies selectives de TV3), intenten desdramatitzar aquesta «veritat incòmoda» d'una crisi que toca a fons. Però els fets són els fets. I en la recent celebrada XXII Conferència Catalana per a un Futur Sense Nuclears, per exemple, tots els experts en energia vinguts de diferents països de la UE i dels EUA, coincidiren a diagnosticar que no podrem aturar els efectes devastadors del canvi climàtic si no es redueixen a nivell global les emissions més d'un 85%! Que el nivell de monòxid de carboni ja acumulat a l'atmosfera incrementarà inevitablement un grau la temperatura del planeta. Precisament d'aquest tema en parlarem els propers dies 9 i 10 de maig en les IV Jornades d'Energies Renovables i Medi Ambient de la Bisbal d'Empordà (vegeu el programa al web: www.unasolaterra.org).

Però perquè el corrent del mercat vagi a favor d'aquesta reducció dràstica de les emissions cal que les institucions financeres i energètiques hi col·laborin. Que el PIB i el consum decreixin i s'internalitzin els costos ambientals. I no sembla que els monopolis, els bancs i les caixes estiguin per la feina. Ans al contrari. Ho estem veient amb la línia de la MAT, com Red Eléctrica Española i Endesa forcen la interconnexió pels seus interessos mercantils i per vincular el futur parc nuclear africà amb el de la Unió Europea; ho comprovem amb la crisi de l'aigua i en un pla de sequera que sembla teledirigit al servei d'Agbar; ho ratifiquem quan Fecsa-Endesa i el Foro de la Industria Nuclear Española manipulen les fuites radioactives d'Ascó i el canvi climàtic per intentar rellançar el parc atòmic; ho confirmem quan el Parlament permet la introducció de blat de moro i pinsos transgènics produïts per les multinacionals Monsanto i Bayer, cosa que pot significar la ruïna de l'agricultura i la ramaderia ecològiques; ho flairem quan CiU insisteix en el transvasament del Roine que serveix els objectius de les societats de capital de risc i de Suez Lyonnaise des Eaux; ho intuïm quan seguim les maniobres polítiques de Repsol, Gas Natural i Iberdrola per fer més fort el monopoli del gas i l'electricitat.

De qui ens hem fiar els consumidors i la societat civil si els partits es troben lligats pels crèdits que els faciliten bancs i caixes a canvi que gestionin políticament aquest model en crisi? Davant l'esfondrament que s'acosta mai com ara, i com ja deien els revolucionaris del maig del 68, l'autonomia de les comunitats i dels individus serà més valuosa. En els anys que vénen disposar d'un habitatge energèticament autosuficient i d'un hort biològic serà un privilegi d'uns pocs il·luminats. Els alternatius hauran invertit sàviament en el seu futur. I esdevindrà real la conclusió d'aquell assaig sobre la proliferació nuclear que vàrem impulsar a Ecoropa l'any 1981 amb el títol As lambs to the slaughter (Com xais cap a l'escorxador). La massa urbana, sotmesa al dictat de la globalització i del seu centralisme, no podrà sortir-se'n, de l'atzucac. Per equivocar, però, aquest diagnòstic pessimista caldria reaccionar a partir d'avui mateix. I fer-ho amb clau de ruptura democràtica contra un sistema de creixement i consum que ens porta a la catàstrofe.