Si és que cal, ja em dispensaran que torni a parlar de Bladé. Però (sempre el però) és que ahir aquest Cavaller de l'Ebre i Senyor de Tarragona (com l'anomenà fa vint anys Carod-Rovira) tornà –setanta anys després– al Palau de la Generalitat. Com és possible això, si fa dotze anys que és mort? Ara ho explico.

Resulta que ahir a la tarda, a l'Auditori de Palau, va celebrar-se la cloenda dels actes del centenari de l'escriptor Artur Bladé i Desumvila (Benissanet, 1907- Barcelona, 1995), uns actes –exposicions, presentacions de la seva obra completa i conferències i seminaris diversos sobre la seva obra– que han portat els seus llibres i el relat de la seva vida a les quatre capitals catalanes i, en particular, als pobles i ciutats de les Terres de l'Ebre, on fins fa poc, i amb les excepcions que fan al cas, era gairebé un desconegut, tot i haver publicat una trentena de llibres i centenars d'articles. De manera que calia celebrar l'efemèride d'aquest centenari amb el bon acabament que ha tingut, i per aquest motiu un escamot d'un centenar de «bladerians» comarcals de la Ribera, amb les corresponents autoritats tortosines, van desplaçar-se a Barcelona en comitiva motoritzada, organitzada per la delegació de la Generalitat a Tortosa, el Consell Comarcal, l'Associació Cultural A. Bladé, de Benissanet, l'Ajuntament, el Centre d'Estudis i l'Institut Ramon Muntaner, és a dir, els promotors dels actes del Centenari, que han comptat sempre amb l'ajut entusiasta del fill de l'autor, Artur Bladé i Font.

El cas és que les velles dependències de la Generalitat –on en els anys de guerra Bladé va servir Catalunya com a funcionari de Presidència– devien tornar a vibrar tot recordant aquells tràgics moments. Els parlaments que es pronunciaren –el del vicepresident, Josep-Lluís Carod-Rovira, el d'Albert Pujol (portaveu de l'Associació de Benissanet), el del fill d'Artur Bladé i el de l'alcalde Fidel Ciurana– s'hi referiren en algun moment.

I és que, des de l'inici de la guerra fins a l'abril de 1938 en què fou cridat al front, Bladé, com a secretari particular del conseller de Sanitat Martí Rouret (vell amic dels temps republicans de Móra d'Ebre), va fer el que bonament va poder per contenir els estralls de l'anomenada «guerra dintre la guerra», és a dir, la insubordinació de la CNT-FAI i, el Maig del 37, la pugna armada PSUC-POUM pel control del conflicte.

Bladé va tractar i conèixer els polítics i intel·lectuals del moment (Companys, Tarradellas, Gassol, Rovira i Virgili, Francesc Pujols, etc.), amb els quals, el febrer del 39, va agafar el camí de l'exili.

Allí, en una petita sala vora el pati dels Tarongers, contestant cartes, fent gestions telefòniques o tractant d'ajudar a salvar gent, tot a la desesperada, va començar el Bladé cronista i biògraf de la història i les persones que vam conèixer molts anys després, a través de les biografies de Rovira i Pujols o del gran dietari L'Exiliada, de 1940-41, que recollia els temps de Montpeller, amb els antecedents i reflexions que suscità les accions de la República i el desencadenament de la guerra.

Setanta anys després, Bladé tornava a Palau per recordar-nos a tots la vida d'un jove de trenta anys de la Ribera d'Ebre que, abans d'escriure les millors pàgines que s'han projectat mai sobre aquesta comarca, va encapçalar, els anys 1930-31, la renovació republicana al sud de Catalunya, sota l'estel ascendent de Macià. Aquesta implicació política per fer gran ERC el portà de 1932 a 1936 a Tortosa (excepte els mesos de més dura repressió a partir d'octubre del 34), i d'allí a Barcelona, a la Generalitat, per tal de coordinar els esforços de salvament a la rereguarda, enmig de bombardeigs devastadors.

El jove cineasta i documentalista ampostí, Santi Valldepérez, va presentar, en l'acte d'ahir, el seu reportatge filmat Artur Bladé, la memòria de l'Ebre, amb imatges de l'escriptor per les sènies de Benissanet, en confiada tertúlia amb els seus paisans a la vora del riu, i amb intervencions dels seus amics al·lusives a la seva vida i obra.

Tornar a veure aquelles imatges va representar per a tots una nova sacsada emocional i, en les seves paraules finals, semblava que del mostatxo vicepresidencial sortien les lluïssors presidencials d'altres il·lustres bigotis, com els de Macià i Companys.