dimarts, 29 d'abril de 2008
> Una escultura a la dignitat: contra l'invasor
Els amics de la Unesco de Girona reivindiquen des del 92, però ho recorden aquests dies, el deure de la ciutat d'erigir l'obra escultòrica de Miquel Blay en un espai destacat. L'original de guix és al museu
tribuna
Periodista
PIUS PUJADES..
+ Presentació del llibre que Carme Ramilo dedica a Maria Assumpció Soler. Foto: MIQUEL RUIZ
|
Sí, era una invasió. Rahola ho tenia clar. En el seu text Contra l'invasor, que probablement li va costar la vida, sabia què deia. Contra els invasors alemanys, italians, magribins, espanyols feixistes, que s'acostaven a la ciutat amb el seu designi de destrucció física i moral. Contra aquells que ens havien d'alliberar de tots els mals –els mals causats i generats per una guerra que havien engegat ells mateixos tres anys abans– amb el seu glorioso movimiento. Rahola clamava contra l'invasor reivindicant l'escultura que Miquel Blay havia dedicat als defensors de la ciutat durant el setge francès. Però el seu esperit transcendia aquell fet concret –del qual ara farà ja dos segles– i enaltia el dret a la dignitat dels pobles. No podem perdre la memòria, no podem oblidar els fets. La mort de Carles Rahola per haver fet costat als seus conciutadans en el difícil tràngol dels bombardejos indiscriminats de l'aviació nacional, per haver vist en l'escultura de Blay el gest de dignitat necessari –ni que fos inútil, ja– davant el desastre col·lectiu que veia a venir. Un desastre del qual no va saber calibrar prou la magnitud. Mai hauria pogut pensar que el règim que se'ns imposaria li faria pagar amb la vida les paraules publicades. No havia fet mal a ningú i es va quedar. La seva dignitat li va costar una condemna i l'afusellament. La memòria és fràgil i sovint resulta còmode i necessari deixar que la propaganda del règim franquista i dels seus corifeus del nostre país que se'n van saber aprofitar ens enterboleixi el cap. La invasió que vam patir servia per imposar la barbàrie que proclamava Millan Astray amb el seu «viva la muerte». La victòria militar va ser només el tret de sortida. Centenars de milers d'exiliats, centenars de milers de presos, centenars de milers de depurats, centenars de milers de deportats. I els morts. Cada dia, inexorable, un camió amb caixa metàl·lica duia els condemnats fins al mur del cementiri per ser executats. No n'hi havia prou. El nou règim no en tenia prou. Tinc a les mans el llibre que Carme Ramilo ha dedicat a la memòria d'una mestra amiga, mare de l'amic Jordi Soler, Maria Assumpció Soler i Font. Ella no va patir cap de les penes detallades. Ella va poder tenir a les mans, el 1939, un paper de l'Auditoria de Guerra en el qual constava que «se acordó archivar el expediente... por no existir cargos de responsabilidad penal...» i un altre de la parròquia que certificava que «ha observado siempre buena conducta moral y religiosa»... Va poder reincorporar-se a la feina de mestra. El que no deien els papers era que aquella mestra tenia un fill. Perquè el règim li exigia amagar-lo per poder guanyar-se honradament la vida. Un fill que va haver de créixer lluny de la mare. El primer gran càstig. I més tard –el sacrifici era massa petit–, quan la mestra, que té clara vocació literària, guanya el premi Fastenrath de novel·la, als Jocs Florals de París, amb L'escollit, ha de renunciar a viatjar a rebre'l de les mans d'Albert Camus. L'inspector Bastons li ho deixa clar: si hi va, perd la feina. La invasió encara durava i va durar molts anys. Una dona que ha de renunciar al seu fill, primer, i a la seva carrera literària, després, era només un dels efectes col·laterals. Com la mort de Rahola. Els amics de la Unesco de Girona reivindiquen des del 92, però ho recorden aquests dies, el deure de la ciutat d'erigir l'obra escultòrica de Miquel Blay en un espai destacat. L'original de guix és al museu. Cal fondre'l en bronze i aprofitar-ne l'exposició pública per explicar als ciutadans el dret que tenen a viure en pau i amb dignitat. Seria una extraordinària manera de declarar, d'una vegada per sempre, que Girona rebutja tota mena d'invasions –especialment les que es proposen anorrear la cultura i els drets de les persones. Amb un gest com aquest, un gest col·lectiu de la ciutat de Girona, es pot reivindicar públicament tots els Rahola que van morir, totes les Soler que van veure com se'ls estroncava la vida somniada. Seria una aposta definitiva per la dignitat. Contra l'invasor, sigui qui sigui, vingui d'on vingui. I contra els que entre nosaltres posen els interessos propis per damunt dels drets i la dignitat de tots.
|
)
