Fructuós Canonge i Francesch (Montbrió del Camp, 1824-Barcelona, 1890) va ser el mag més conegut de Catalunya i l'Estat espanyol de la segona meitat del XIX, alhora que va ser molt apreciat a Sud-amèrica i a França. Aquella va ser una època decisiva en la història de la prestidigitació, tal com apunten en la introducció del llibre Josep M. Martínez i Rosa M. Llop, propietaris de la botiga-museu El Rey de la Màgia de Barcelona: «Els teatres van aixoplugar per fi la màgia que quasi sempre s'havia fet de manera ambulant, als mercats, festes i cafès populars.» Noms com ara el de l'italià Bosco, l'austríac Doebler, el francès Houdin, l'holandès Bamberg, el polonès Bellachini i l'anglès Maskelyne van impulsar l'art de la prestidigitació als seus països, com Fructuós Canonge ho va fer aquí.

Però Canonge no ha tingut la mateixa dedicació biogràfica que els mags esmentats, malgrat la seva personalitat singular i a voltes novel·lesca. Quan tenia set anys va haver d'emigrar amb la seva família a Barcelona, ateses les condicions de pobresa amb què vivien a Montbrió, i amb quinze es va allistar a l'exèrcit en uns moments (la regència d'Espartero) marcats per les lluites i convulsions polítiques. Quan va deixar l'exèrcit va fer d'enllustrador de sabates a la plaça Reial. Com a enllustrador va vetllar per les condicions de vida dels seus companys de feina i, sobretot, va començar a fer petits trucs amb el betum i altres eines de l'ofici. D'idees republicanes i solidari amb els obrers, va ser sotmès en un consell de guerra i condemnat a fer el servei militar a Cuba. De retorn a Barcelona va decidir convertir en professió el que fins llavors havia estat una afició. Com diu Josep Ollé en la seva obra: «Sempre trobava ocasions per fer jocs inesperats pels carrers i per les places davant d'amics o de desconeguts. (...) Ara, treia tranquil·lament una cigarreta de l'orella d'una persona que passava per allí; ara, en ple mercat, s'apropava a un venedor d'ous, n'agafava un i mirant-lo a contrallum el trencava i en treia una brillant moneda d'or.» El debut professional va ser el 1858 als Camps Elisis de Barcelona, una actuació que va ser l'inici d'una carrera imparable. Va actuar davant les testes coronades de l'època, va rebre totes les condecoracions possibles que ell sempre lluïa al pit («tens més medalles que el Canonge», és una dita que es va fer popular a Barcelona), va ser el gran animador dels carnavals barcelonins i va mantenir memorables duels artístics amb un altre dels grans il·lusionistes europeus de l'època, el francès Alexander Hermann, amb qui se'l comparava sovint. Però a diferència de Hermann i d'altres prestidigitadors, el català practicava el seu art sense la xerrameca ni els grans aparells que distreien l'atenció de l'espectador. Tampoc no en tenia la desimboltura ni el coneixement d'idiomes (de fet, parlava prou malament el castellà, fet que donava peu a sucoses anècdotes que s'expliquen al llibre). El que tenia Canonge era una gran percepció psicològica dels espectadors i, sobretot, una habilitat prodigiosa amb les mans, que movia amb gran rapidesa. Això el feia un mestre en els jocs de cartes i els números d'escamoteig. Canonge era net i sec en la presentació dels trucs, que realitzava, a més, sense guants.