José Corbacho i Juan Cruz parteixen a Cobardes d'una premissa: vivim en una societat dominada per la por i aquest fet retalla les nostres llibertats. Per entendre quin és l'origen del mal, els directors van als instituts, un territori en conflicte des del qual tot pot arribar a ser explicat. El guió de Cobardes no pretén ser res més que la demostració d'una hipòtesi i per això la seva estructura no fa més que enllaçar situacions i creuar personatges. L'eix central és l'assetjament de què és víctima un nen que es diu Gaby per part del fill del regidor responsable de Seguretat Ciutadana del municipi. La víctima calla per no afrontar-se a la crua realitat i les seves pors no fan més que alimentar les confusions i els traumes. Al voltant d'aquests personatges hi ha altres éssers porucs com ara el regidor, que té por de dir-hi la seva per no trencar la disciplina del partit; el pare encarregat d'instal·lar alarmes de seguretat, que té por de contradir el seu cap; els professors, que no volen afrontar la situació del seu centre; els psicòlegs, que maregen la perdiu, i els pares, que són incapaços de reconèixer les malifetes dels fills. Les úniques que no tenen por són les mares que intueixen quines són les mentides dels fills. En aquest context, les pors generen més assetjaments i qui se sent assetjat descarrega el seu sofriment en els més dèbils.

Sobre el paper, Cobardes té tots els ingredients per funcionar com una obra valenta. Toca un tema clau que el cinema ha silenciat i intenta evitar les caigudes en un cert costumisme per trobar un registre dramàtic sec. Amb tot, però, hi ha dues pors que determinen la pel·lícula i la porten al nivell de la discreció. La primera té a veure amb la por de trencar l'excés de causalitats d'un guió excessivament tancat. Cada personatge és tan prototípic que les situacions acaben resultant excessivament previsibles. No hi ha res que no vulgui tenir una significació simbòlica, no hi ha cap peça que vulgui desencaixar del puzle. La segona té a veure amb la por d'assumir la realitat, especialment el temps i l'espai on transcorre la pel·lícula. Malgrat que els responsables de Cobardes no paren de reivindicar l'Hospitalet com el seu Hollywood, en el seu Hospitalet passen unes quantes coses rares que tenen poc a veure amb la realitat de la que és la segona ciutat més poblada de Catalunya. A l'Hospitalet de Cobardes ningú parla català, però a més a més quan han de sortir les forces policials que vetllen per la seguretat del ciutadà apareixen estaments anacrònics com ara un guàrdia civil amb tricorni. En canvi, no veiem cap mosso d'esquadra. No és que vulgui fer proselitisme del cos, però de debò que em dol que aquesta pretesa denúncia d'una realitat del nostre present sigui tan volgudament anacrònica per motius de producció.