D es de fa una setmana a les cartelleres hi ha una pel·lícula americana titulada Elegy que ha estat rodada per una cineasta catalana, Isabel Coixet. El fet no tindria cap importància si no fos que Isabel Coixet sempre ha cregut que el cinema comportava la hibridació i la transnacionalitat. La seva anterior pel·lícula, La vida secreta de las palabras, transcorria en una plataforma petrolífera, espai que podria considerar-se una veritable terra de ningú que actuava com a símbol del procés de desterritorialització que viu el cinema contemporani. Si repassem les pel·lícules que es veuran al festival de Canes vinent veurem que el debat sobre la transnacionalitat no fa més que accentuar-se. Vicky Cristina Barcelona, de Woody Allen, ha estat rodada íntegrament a Barcelona, amb capital d'una productora catalana, i és protagonitzada per actors espanyols que parlen anglès. El fet posa en relleu que Woody Allen, un cineasta tan lligat a una ciutat –Nova York–, no para de buscar territoris per on circulen els personatges de les seves faules. Si plantegem un debat sobre la identitat de Vicky Cristina Barcelona, trobarem moltes paradoxes. Podem considerar aquesta obra parlada en anglès que ha tingut ajuts de les institucions del nostre país com una pel·lícula catalana? Però les seves imatges no acabaran sent la millor promoció turística de Barcelona que haurà donat el cinema des que Pedro Almodóvar va rodar Todo sobre mi madre?

Resulta curiós contrastar el cas Woody Allen amb el d'Albert Serra, que presenta una pel·lícula amb un títol internacional en català, El cant dels ocells, que a més és parlada un 90 per cent en català i un 10 per cent en hebreu, i els seus protagonistes són no-actors de Banyoles. La pel·lícula de Serra, però, no mostra el paisatge català, ja que ha estat rodada a les illes Canàries i a Islàndia. La seva intenció és fer transitar els seus Reis Mags per una mena de terra mítica situada als confins del món. Aquests exemples il·lustren un debat que no trigarà a esquitxar la política cinematogràfica i els nous sistemes d'ajuts públics que la Generalitat pensa donar al cinema. La Generalitat sembla que té clar que el cinema català ha de ser un cinquanta per cent en català i que ha de mostrar el paisatge català. Curiosament, cap de les pel·lícules presentades a Canes s'ajusta a aquesta norma. La pel·lícula de Woody Allen és en anglès, i la pel·lícula de Serra ha estat rodada als confins del món. Probablement, el film de Woody Allen s'apuntarà a la catalanitat a partir d'un doblatge, que com el de la pel·llícula d'Isabel Coixet, farà que la veu de Penolope Cruz sigui substituïda per una altra. Tots aquests exemples d'hibridació cada cop són més freqüents en el cinema, sobretot si ens posem en un terreny com el documental. Si un cineasta català roda un documental a la Xina, en quina llengua l'ha de rodar? Serà més o menys catalana la pel·lícula pel fet d'haver estat rodada a la Xina?

Per altra banda, però, resultaria tan estrany que els xinesos parlessin català com escoltar els habitants d'un immoble de l'Eixample en una pel·lícula com Rec, de Jaume Balagueró i Paco Plaza, que parlen enterament en castellà, com si la llengua catalana no existís. Venim d'un temps de confusió en el qual darrere les polítiques de normalització i desnormalització del cinema s'han fet mols disbarats. Potser ha arribat l'hora de posar un cert seny i començar a intentar entendre què vol dir, avui dia, fer cinema en un món en què els fluxos transnacionals i els sentiments identitaris no paren d'entrar en contradicció.