En política, hi ha dues formes de mesurar quin és el potencial de creixement d'una opció electoral determinada. Una és el nas, la coneguda pràctica de saber detectar allò que realment vol la gent a partir d'un conjunt limitat d'observacions directes fetes per algú al qual se li suposa una sensibilitat especial en aquest sentit. Té el seu públic, però una credibilitat limitada a la fe que podem tenir en la persona propietària del nas. L'altra forma són els sondejos, sovint desprestigiats per algun resultat estrany, però que de fet són l'únic mètode racional i matemàtic conegut per a aquest tipus d'operacions. Com a partit adult en que ens hem convertit (hem passat en quatre anys de tres mil a deu mil militants) és important que sapiguem llegir enquestes sociològiques. En aquest cas, intentaré donar resposta als interrogants que em plantejava al començament, amb aquest segon mètode, analitzant les dades que ofereix el baròmetre d'opinió política (gener de 2008) que realitza el Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat de Catalunya. Es tracta d'una enquesta a 2.000 persones de Catalunya amb dret a vot, que dóna un nivell de confiança i marge d'error força raonable.

En aquest sondeig, l'electorat d'Esquerra (les persones que declaren haver votat aquest partit en les darreres eleccions al Parlament del 2006) està integrat, bàsicament, per dos grups ideològics: els molt catalanistes (aquells que es declaren principalment o exclusivament catalans), del segment que es mou des de l'esquerra fins al centre, i els tèbiament catalanistes (els que es declaren tant catalans com espanyols), amb un segment que va de l'esquerra fins al centreesquerra. Aquests dos grups representaven el 93,3% de l'electorat d'Esquerra.

Per estimar l'electorat potencial d'Esquerra, un mètode raonable podria ser fer la intersecció entre aquelles persones que comparteixen l'objectiu manifest del partit (la independència de Catalunya) i, alhora, s'ubiquen a l'espai ideològic on se situa la majoria del nostre electorat actual. Volen l'Estat català tant les persones que es declaren partidàries que el país assoleixi l'estatus d'estat independent (els independentistes) com les que preferirien un estat federat amb Espanya i no es consideren distants d'ERC (el que anomenaré federalistes afins). Aplicats aquests criteris al sondeig, l'electorat potencial d'Esquerra representa un 34,5% del cens electoral, una mica més d'1,8 milions de possibles vots. Si tenim present que, al novembre de 2006, ERC va obtenir una mica més de 416.000 vots, el 7,8% del cens electoral, queda clar que l'espai per créixer és substancial.

Si Esquerra vol ser majoritària té, doncs, el repte d'ocupar completament l'espai electoral sobiranista en l'espectre ideològic que va del centre a l'esquerra; aquí té l'oportunitat d'afegir, al seu suport actual, fins a un 27% de l'electorat total (és a dir, el 34,5% en total). Podria orientar-se cap a altres segments? Òbviament l'objectiu de qualsevol partit polític és tenir el suport més ampli possible, però si Esquerra orientés la seva opció cap a l'espai sobiranista del centre cap a la dreta, les xifres del sondeig ens indiquen que, com a molt, arribaria a obtenir el 15,4% del cens. Una altra opció seria ocupar completament l'espai de l'independentisme pur (des de l'extrema esquerra fins a l'extrema dreta, si això fos possible); en aquest cas, el guany possible només seria del 19,8% de l'electorat. Pagaria la pena posar en risc la base de centreesquerra sobiranista assentada en el darrers anys, amb aquests guanys potencials en un gir ideològic? La meva resposta és, clarament, que no.

L'orientació ideològica que va prendre Esquerra des de 1996, reiterada com a orientació estratègica en el congrés de Lleida de 2004, ha dut el nostre partit a ocupar un espai definit en el segment de la centralitat política del país, un segment caracteritzat per la vocació d'assolir la independència de Catalunya en un marc ideològic de polítiques de centreesquerra, i els guanys potencials de créixer dins d'aquest espai són netament superiors a qualsevol altra opció. Encara més, amb les dades actuals, qualsevol altra orientació política ens deixaria, fins i tot en el cas d'assolir l'èxit complet, lluny de la majoria social necessària per a implantar el canvi radical de relació Catalunya-Espanya pel qual lluitem. Hi ha, però, una altra raó de molt de pes: l'ADN d'Esquerra des del 1931 és obrer, popular de capes mitjanes i demòcrata radical. No renunciarem a l'ADN.