Ceret a l'hivern és una vila quieta, tranquil·la, reposada. Encara sembla viure al ritme calmós de les collites. Els altíssim i monumentals plàtans que ombregen els carrers principals –segurament resseguint el dibuix de velles muralles– farien envermellir l'arbre de la plaça Colera. I fins i tot molts dels vells plàtans de la Devesa es moririen d'enveja davant aquelles soques contundents i enèrgiques que eleven les branques despullades cap al cel serè del Vallespir. Es té la presència del Canigó nevat al clatell, inevitable, i l'amenaça real d'una tramuntanada. Però ara el sol amanyaga els pocs visitants que s'han perdut pels vells i estrets carrers o fan l'aperitiu a les terrasses assolellades.

Al Museu –amb els Manolo, Tàpies, Picasso i... de sempre– fa dies que exposen una col·lecció de ceràmica de Chagall. Peces úniques, tot sigui dit, que el vell jueu rus no s'estava de sèries, aplegades amb esforç d'arreu del món, tant de col·leccions públiques com privades. I quadres, és clar, amb els temes de sempre: les escenes bíbliques, els animals, les parelles d'enamorats, els records de l'holocaust, tot vestit amb un univers personal de colors vius i decidits. Mirar Chagall alegra el cor. Potser només per la seva paleta tan específica, potser també per l'aire naïf que es respira en totes les seves obres. Chagall, mirat de prop, és d'aquells pintors que fan pensar que allò ho podria fer un nen menut. He recordat per un moment l'amic Bosch Martí –ja em deveu entendre–. Cal prendre una mica de distància per deixar que el ritme de cada peça t'arribi al cervell i et permeti entrar en el món espiritual, simbòlic, suggeridor que ens arriba amb fluïdesa absoluta. Al documental que s'hi exhibeix es veu un Chagall més jove de com el vaig conèixer a Sant Paul de Vance, quan hi vam anar amb una comissió de l'Ajuntament de Tossa –Coris, Ansón, Figueras– a mostrar-li el cartell que havien fet amb el quadre que va cedir a Tossa quan hi va ser a principis del segle passat. Potser pensaven que els en regalaria un altre per al museu de la Vila Villa. Alguna vegada he explicat que em va semblar que la seva mirada mostrava més ganes de recuperar la peça tossenca que intenció d'incrementar el llegat.

A l'hora de dinar, deixant-nos guiar per les aromes culinàries, vam anar a raure a l'Hostal del Bisbe. A la porta, un adhesiu ens recorda que «Aquí també parlem català». Però després, com sol passar, calgué treure la pols del francès de la revolució dels 60 i de les pel·lícules prohibides. Es va menjar amb la correcció francesa, sense fer volar gaires coloms. Deuen collir uns bons pèsols a la comarca. El preu de tot plegat, a la mateixa altura.