dilluns, 21 d'abril de 2008
> Un vell xinés curiós i estranyat
cinema
«MIL AÑOS DE ORACIÓN» / IMMA MERINO.
+ Fotograma de la pel·lícula Mil años de oración.
|
Wayne Wang, per sempre més associat a l'elegia tabaquera de Smoke, però també el director de films industrials com ara El club de la buena estrella i Sucedió en Manhattan, va comentar a Sant Sebastià, en què Mil años de oración va guanyar el premi a la millor pel·lícula en l'anterior edició del festival, que a vegades se sent estrany dins de les formes de producció del cinema nord-americà. Això perquè, admirant cineastes com ara Yasujiro Ozu i Satyajit Ray, les seves pel·lícules industrials han hagut de passat per un sedàs que marca el ritme de les seqüències eliminant tot allò que es considera superflu per la narració. El cas és que, amb aquesta seva nova pel·lícula, el director d'origen xinés recupera la sensibilitat i l'atenció pels detalls exhibits a Smoke, film que, com Blue in the face, va realitzar en col·laboració amb l'escriptor Paul Auster. L'argument desenvolupat a Mil años de oración també té a veure amb un sentiment d'estranyesa, el que sent un vell xinés quan visita la seva filla a la petita ciutat on aquesta resideix des de fa anys. Així, quan entra en contacte amb la societat nord-americana, el protagonista n'observa les formes de vida amb curiositat i inevitable sorpresa. Wayne Wang explora el sentiment d'estranyesa del vell xinés de manera atenta i subtil concedint-se temps per mostrar una mirada encuriosida i perplexa pel que fa a costums, objectes i usos culinaris. El director ha tingut la col·laboració impagable d'Henry O, el qual va trobar mentre buscava un actor xinés que parlés de manera prou correcta l'anglès. Henry O s'havia familiaritzat amb l'idioma arran del rodatge de L'últim emperador, el film de Bernardo Bertolucci en què va interpretar un eunuc de la cort imperial. El cas és que el veterà actor xinés, que també va guanyar el premi a la millor interpretació masculina al Festival de Sant Sebastià, hi aporta saviesa, humor i la necessària ambigüitat per encarnar un personatge que amaga moltes coses en relació amb els seus sentiments i el passat, que d'alguna manera sempre és present, de la seva vida afectiva i d'alguna manera també política. A propòsit dels secrets i les mentides d'aquest personatge, Wayne Wang aporta una nova pel·lícula sobre la solitud i la incomunicació. No és precisament original, però aquesta aportació no és menyspreable, si més no perquè en les venes de Mil años de oración hi flueix un finíssim humor que és l'antídot del sentimentalisme que sempre amenaça. Tant ho fa d'amenaçar que, cap al final, la pel·lícula cau en la temptació de decantar-s'hi. Aleshores, s'hi dilueix el sentiment de certa estranyesa fins que la pel·lícula acaba fent-se coneguda. Sense molestar, però fent present que el contacte amb allò que se'n diu Hollywood deixa algunes empremtes.
|
)
