El llibre de Philip Roth El animal moribundo explica, en primera persona, les tribulacions d'un crític literari anomenat David Kepesh, que s'autoconsidera com a representant d'aquella generació que va dur a terme la revolució sexual en els campus universitaris, que va créixer en plena anarquia dels sentiments i que va dinamitar el sagrat concepte de fidelitat que estabilitza la vida de les parelles. Aquest personatge, que podria ser un continuador d'aquella estranya barreja entre prosa i vida que va caracteritzar l'obra de Henry Miller en els anys cinquanta o de Charles Bukowski en els anys setanta, és vist per Philip Roth com algú que quan sent el pes de la vellesa continua confiant en el sexe com a afirmació de la pròpia vida. Isabel Coixet decideix a Elegy, la seva primera producció enterament americana, transformar el personatge de David Kepesh –interpretat per Ben Kingsley– en una altra cosa. No és vist com un personatge transgressor, que converteix la seva sexualitat en una mena d'afirmació contra la correcció política de la societat americana, sinó com un heroi romàntic. És un personatge perfectament integrat en l'univers que la mateixa Isabel Coixet ha anat elaborant al llarg de la seva filmografia, composada per històries d'éssers que viuen la passió fins a l'extrem perquè el seu principi bàsic no és altre que la recerca de l'absolut. El canvi d'orientació pot semblar ben legítim ja que tot treball d'adaptació és sobretot una forma d'interpretació d'un text, però no deixa de desdibuixar un món aspre per convertir-lo en un món tou. Els amors entre David Kepesh i Consuela Castillo (Penélope Cruz) acaben transformant-se en uns amors excessivament romàntics, en els quals el pes de l'edat, les diferències culturals i les barreres de classe porten l'amor cap el fracàs, malgrat que el pòsit que deixen els sentiments s'afirma.

En el cinema d'Isabel Coixet, els éssers que estimen i els éssers que pateixen són sempre d'un sol color, són éssers extrems perquè la cineasta es mou en un territori en què allò que domina no és altra cosa que certs excessos passionals. Els amors estan marcats pel sofriment fins al punt que sembla que són els que més estimen i els que més pateixen.

El problema és que els seus plantejaments acaben resultant massa obvis, massa simples i fan que els personatges perdin densitat i que en la seva aposta continuada al tot o al no res acaben essent figures sense complexitat. Aquesta caiguda cap al tòpic es fa present en la posada en escena on, de tant en tant, apareixen algunes metàfores excessivament simples que funcionen com a mer subratllat. Així, per dir-nos que el personatge envelleix ens mostra una fulla que cau d'una planta. L'espectador se sent astorat ja que el misteri es transforma en obvietat.