Generalment, les xifres econòmiques del diari m'acostumen a passar desapercebudes, sobretot si es tracta d'índexs borsaris, però divendres passat vaig llegir una dada que vaig reconèixer com a propera a la meva realitat. Segons aquesta notícia, basada en un estudi estadístic de l'Idescat, un de cada cinc catalans viu per sota del llindar de la pobresa.

Quan hom pensa en pobresa, s'imagina un ésser desnodrit agonitzant al terra, o pensa en la pidolaire que es troba cada dia camí de la feina. Per sort, al nostre país no cal arribar a aquests extrems per ser considerat pobre, però no deixa de ser contradictori veure com en un mateix territori conviu la més gran de les opulències amb un cada cop més creixent «quart món», format pels aturats i exclosos del benestar.

Si som europeus en la riquesa, també hem de ser-ho contra la misèria. I així com alguns països nòrdics ja apliquen iniciatives com la renda bàsica universal, mesura pensada per reduir la precarietat, Catalunya s'està quedant endarrerida com a beneficiària de l'estat del benestar, si és que algun cop ho ha estat.