dijous, 17 d'abril de 2008
> Lliçons de bricolatge
cinema
«REBOBINE POR FAVOR» / ÀNGEL QUINTANA.
+ Regreso al futuro, versió Rebobine por favor. Foto: EL PUNT
|
Michel Gondry no creu, com ho creia Orson Welles, que el cinema sigui el més gran tren elèctric del món amb el qual la gent es pot divertir jugant. El cineasta pensa que una pel·lícula pot arribar a ser, sobretot, un acurat exercici de bricolatge. Els seus dos darrers films, La ciencia de los sueños i Rebobine por favor, sembla que volen testimoniar un desig profund de fer bricolatge amb els recursos mínims per acabar creant unes imatges naïfs que desestabilitzin les de la mateixa pel·lícula. Aquestes imatges esdevenen la finalitat última del producte i sembla com si servissin de redempció el cineasta davant la sofisticació del tren elèctric que per a ell suposa la realització de videoclips, terreny en el qual Michel Gondry ha esdevingut una de les primeres figures mundials. Rebobine por favor reposa en un acudit i en un seguit de pel·lícules fetes amb tècniques de bricolatge. L'anècdota parteix de l'absurd, té gràcia i predisposa l'espectador a trobar-se amb una pel·lícula simpàtica. Els únics representants d'una botiga de lloguer de VHS a Harlem es troben amb un greu problema quan un d'ells –un pletòric Jack Black– queda magnetitzat i esborra totes les cintes de la botiga. En vista de les queixes dels clients, que no poden veure les cintes, els propietaris de la botiga decideixen enregistrar versions domèstiques de les pel·lícules, que van des de Los cazafantasmas fins a Paseando a Miss Daisy. L'anècdota determina un seguit de situacions i marca el to de la pel·lícula, mentre que la idea de tornar a registrar amb mitjans domèstics els clàssics dels vuitanta porta implícita la qüestió del bricolatge. Tot l'enginy de Michel Gondry es concentra en les pel·liculetes que roden, amb la manera com, amb quatre fustes i plàstics, és capaç de crear un decorat per dessacralitzar 2001, de Stanley Kubrick, o com, amb quatre cartrons, es pot arribar a designar una contrafigura de Robocop. El joc podria tenir gràcia com a demostració que allò amateur també és bonic o com a reflexió sobre com l'artesania pot arribar a vèncer la tecnologia. També podria ser interessant com a proposta de revisió dels orígens. Si Charles Chaplin l'any 1914 era capaç de rodar una pel·lícula per setmana amb els mateixos actors i amb el mateix escenari, Gondry demostra que el retorn a aquest amateurisme primitiu pot arribar a ser possible. Michel Godnry, però, no va més lluny que la fascinació que sent pel seu acudit i per l'estètica dels refregits. La pel·lícula acaba convertint-se en un homenatge al passat i a les posicions estètiques més tronades del cinema amateur. Al final, perquè l'operació no es quedi en el no-res, el cineasta adopta una solució a l'estil Frank Capra i demana la solidaritat dels homes i dones qualssevol per fer fora el poder del món de les grans finances. Tot plegat podria fascinar, si darrere hi hagués un bon cineasta i un mínim guió. Tant a Rebobine por favor com a La ciencia de los sueños fa la sensació que el que hi ha és un simple traficant d'imatges atrapat pel seu gust naïf.
|
)
