Què tindrà el Mali, que no para d'exportar músics? L'explicació que dóna la cantant i compositora Rokia Traoré és que aquest territori ha sigut durant molts segles cruïlla d'imperis i de cultures, i per això en sorgeix avui una música tan variada i fèrtil. En tot aquest panorama, Rokia Traoré vindria a ser la cara atrevida, il·lustrada, avantguardista i sofisticada de la jove música africana. El seu tercer disc, Bownboï (2003), va ser tot un èxit. Però a aquesta artista sembla que no li agraden els acomodaments, i per això ha buscat un nou aire per al pròxim àlbum, Tchamanché, que veurà la llum a finals de maig i que es va presentar dissabte al Blues & Ritmes, un festival de pocs plats però molt gustosos.

El públic que va omplir el teatre Zorrilla va escoltar una cantant que fa servir la seva veu avellutada amb girs sorprenents. Especialment en els finals de les cançons, la Traoré es deixa anar amb un estil personal i descarregat de prejudicis, preparat per sintetitzar les seves arrels africanes amb elements d'aquí o d'allà, contemporanis o clàssics.

A més de cantar, aquesta filla de diplomàtic establerta a París escriu el seu repertori i controla la producció de tot el que fa. Per al seu pròxim disc, ha cercat un so més ranci i cru. El millor reflex d'aquest nou enfocament és que ha aparcat el tradicional i dolç balafon (instrument substancial en les seves gires passades) i s'ha penjat una gran guitarra Gretsch de color crema que contrasta amb el seu cos prim.

A l'escenari del Zorrilla l'acompanyaven sis músics al servei de la seva veu, amb poc marge per a solos i esplaiaments però amb un so impecable. Una bateria dura, riffs de guitarra elèctrica i les frases crues de l'n'goni (el llaüt característic de l'Àfrica occidental) anaven trenant polirítmies per acompanyar el poder vocal de la Traoré, mentre que dues coristes completaven la formació amb un paper molt més secundari.

El concert va anar passant per ambients d'intimitat (cantant sola amb guitarra acústica), de groove (amb tots els músics apujant el volum dels instruments), de reivindicació (amb llargs comentaris sobre la colonització i la malmesa cultura africana) i de sensualitat urbana (versionant ni més ni menys que Billie Holiday).

Rokia Traoré és una artista que arrisca i que mira de reinventar-se. Els seus canvis de registre poden arribar a desconcertar, però també sap que una de les claus del negoci és donar al públic el que espera. I així, va tancar el concert amb un bis final llarg i intens, per acabar de fer aixecar tothom de les butaques i deixar amb bon gust de boca una audiència assedegada de ball.