Creguin-me, jo també prego perquè plogui. Procuro aplicar l'estalvi d'aigua; medito i prego. Actuo de manera tan irracional com el conseller de Medi Ambient. Apel·lo a la generositat de la providència, no pas per provar sort ni per desesperació, ni tan sols per cap mena de superstició. Hi apel·lo amb fe i coneixement de causa; no fos cas que guanyés força el prec dels qui –com el senyor Joan Miquel Nadal– resen perquè no plogui. Podríem actuar amb més gràcia, no els sembla? Permetin que m'inventi una proporció molt simple: la quantitat misèrrima d'aigua que actualment baixa pels rius equival a l'actitud miserable amb què ens comportem massa sovint. Del canvi climàtic, no se'n salva ningú, ni els alemanys, pioners del reciclatge d'aigües, ni els australians, que planten garrofers mediterranis en zones desèrtiques per fer augmentar la incidència de pluges. Aquí som més macos; en lloc de garrofers, plantem desmais, que necessiten aigua a dojo, com els del Parc del Centre del Poblenou (cal pensar que l'arquitecte Jean Nouvel ha estat mal assessorat en qüestió de jardineria?)

La situació de sequera pot ser una oportunitat per canviar hàbits de malbaratament. Per redescobrir la política d'estalvi escarnida per la societat consumista. Quan calia anar a buscar aigua a la font, ningú en malgastava. És clar que, llavors, les fonts rajaven. Recordo haver transportat galledes d'aigua de la font a ca l'àvia, quan Celrà (Gironès) no disposava d'aigua corrent que abastís el nucli urbà. No és qüestió de renunciar a rentaplats i rentadores, eines bàsiques d'alliberació per a la dona, sinó de reaprofitar les aigües sabonoses i brutes. Fa dècades que ho podríem haver fet. Costa d'entendre que no s'obligui els constructors a instal·lar sistemes d'estalvi d'aigua. Es pot saber què ha fet l'ACA, l'Agència Catalana de l'Aigua, durant tots aquests anys?

L'aigua de regar torna a la terra, mentre que l'aigua de les petroquímiques –que representa un percentatge molt important– es llença (i qui sap si també es converteix en aigua contaminada). Com es pot pretendre deixar morir els sembrats o els arbres fruiters? És curiós que la indústria sigui intocable i, en canvi, es carreguin els neulers a la pagesia. És la llei de l'embut. Alguns ciutadans són conscients de la necessitat de canviar la mentalitat actual i renovar una visió rural que ha estat menystinguda pel progrés. Si es vol dir d'una altra manera, desenvolupar una cultura urbana menys agressiva. La gent del col·lectiu Saó n'és un exemple. Demanen –cito textualment– «un debat polític i social envers el món rural, la preservació del territori o el sistema agroalimentari», amb l'argument que «Catalunya i els catalans han de tenir una visió integral i integrada del seu territori, la seva cultura i la seva gent».

Hem vist com una campanya de conscienciació per estalviar aigua s'ha convertit en una croada que propicia enfrontaments. Per què no aprofitem la crisi de la sequera per buscar solucions definitives i renunciem a fer-la servir d'arma llancívola?

Potser és hora de posar a prova tots aquells valors de tolerància, solidaritat i no-sé-quants conceptes més que regeixen les societats democràtiques. Almenys, però, hem guanyat una cosa: quan ha de ploure, ningú diu que «farà mal temps».

He sentit explicar a biòlegs investigadors del càncer que les cèl·lules sanes són individus que se sotmeten al bé comú però, quan emmalalteixen, comencen a fer el que els dóna la gana. Què té a veure això amb la sequera, es deuen preguntar? Doncs que som els únics individus del planeta que pretenem esquivar l'ordre còsmic. Val més prendre-s'ho amb filosofia. Potser, quan llegeixin aquest article, ja haurà plogut de valent. Bé i amb justa mesura. Els confesso que, deixant de banda plaers íntims, res no em plauria més que veure rajar les fonts.