| |||||
 | |||||
| |||||
| |||||
 |
|
|
|||
|
dilluns, 14 d'abril de 2008 > Un elefant algorítmic
El barceloní Lluís Llobera debuta com a animador digital en la indústria nord-americana amb «Horton», un dels films que millors resultats en taquilla ha obtingut aquest any GABE ABEYTA CANEPA. Barcelona
Lluís Llobera té una feina que la majoria envejaria. Almenys, si us agrada passar llargues hores al davant d'un superordinador, donant vida a personatges fantàstics que ompliran les pantalles arreu del món. Llobera, nascut a Barcelona fa 28 anys, treballa com animador per als estudis Blue Sky de Nova York i ha col·laborat en la pel·lícula Horton, estrenada fa unes setmanes amb força èxit. És la primera feina de Llobera per a l'estudi nord-americà. «Jo vaig ser un dels responsables de fer moure els personatges. És un paper molt especialitzat dins del gran món que representa fer una pel·lícula d'animació», diu Llobera, que tot i que té un programa d'animació 3D com a principal aliat, assegura que també hi ha molt treball previ, en el qual fins i tot intenta «entrar en la psicologia del personatge», diu. Malgrat que la seva és una feina que requereix estar moltes hores davant la pantalla de l'ordinador –«com a mitjana, la quota d'un animador és animar uns tres segons de pel·lícula per setmana»–, Llobera disfruta perquè està complint el seu somni. Ha fet el salt a la indústria nord-americana, en què ha entrat en una de les grans companyies especialitzades: Blue Sky, l'única establerta a Nova York, perquè Pixar, Dreamworks i d'altres són a Califorina. «Evidentment, els EUA són el lloc on has d'anar si vols dedicar-te al món de l'animació. La indústria és la millor del món, perquè fa molts anys que existeix i està molt consolidada», explica l'especialista, que admet que el degoteig d'animadors catalans i estatals cap a Hollywood no ajuda a fer evolucionar la indústria d'animació local. En plena adolescència, tres pel·lícules es van creuar en la vida de Llobera d'una manera tan colpidora que el van fer apassionar pel món de l'animació. «La primera va ser Jurassic park. Veure dinosaures superrealistes movent-se em va impressionar molt. La segona va ser Malson abans de Nadal: la màgia, els dissenys dels personatges, el tema de la pel·lícula, eren fantàstics. Volia tocar aquests personatges que semblaven tan reals i vius, moure'ls jo per fer-los explorar els mons de la pel·lícula. La tercera, i definitiva, va ser Toy story. A part de la història sòlida i els personatges tan entranyables, la novetat era que la gent que hi havia treballat ho havia fet amb un ordinador i, vés per on, jo també en tenia un», diu. De cop i volta es va trobar a tocar d'un món que fins llavors era inaccessible i va començar a formar-se com a animador, «bàsicament de manera autodidacta» perquè l'intent dels seus pares que estudiés informàtica no va prosperar i l'acadèmia on va estudiar 3D li va proporcionar una formació «molt generalista». Llobera diu que en el món del cinema animat, com en el convencional, els productors també constitueixen un important escull a superar: «Normalment són gent que només estan interessats en els números, i tot i que no són artistes ni han estat mai interessats per la pel·lícula en sí, acostumen a intervenir per canviar la història de manera que pugui ser més comercialment acceptada», comenta. Els últims anys, el desenvolupament tecnològic ha propiciat una cursa en el món de l'animació per fer obres cada cop més realistes, un fet que de vegades ha provocat que la forma fos més important que el fons: «Aquest és definitivament un problema de les pel·lícules 3D. Totes volen impressionar el públic i ser tan realistes com puguin, perquè se sap que el públic flipa amb el realisme i la solidesa del 3D. Al final resulta que totes les pel·lícules són semblants. Però crec que això és una moda passatgera. L'animació té moltíssimes possibilitats més i crec que de mica en mica s'aniran explorant», afirma. |
)
)
 | |||
|