Quan aquell 14 d'abril es va proclamar la República, es deixava enrere un passat de règims militaristes, d'autocràcies religioses, de repressions dels poderosos, i s'obria una escletxa de llum per aquells que mai havien ocupat el poder però que tenien idees noves, per aquells que creien en la lluita per millorar el món, per als que creien que no es podia tolerar la injustícia... Tots plegats foren els que entregaren la seva ànima i la seva vida per un ideal nou, en què tothom tenia dret a parlar, a escollir i fins i tot a no fer res. Aquest era el somni que va néixer però que mai va arribar a fer-se adult, i quasi tampoc va tenir infantesa. Però quina hauria estat la vida adulta d'aquesta nova era històrica que va quedar estroncada per la barbàrie, la intransigència i la por? Molt segurament avui dia no hauríem d'estar buscant encara els familiars desapareguts, molt segurament no hi hauria vencedors ni vençuts, molt segurament no hi hauria silencis molestos i eterns.

Però també hi hauria molt segurament una altra societat nascuda de la comprensió, del respecte, de la llibertat. On sense problemes un català s'entendria amb un andalús, i un gallec amb un aragonès. On la pauta de la societat seria el civisme i el respecte. On no per cridar més alt es podria aconseguir tenir la raó. On la imposició doctrinal d'un ritus o d'unes idees politiconacionals no existirien, i el nostre país tindria tantes formes d'interpretació com habitants, sense que cap fos errònia.

Desgraciadament els de sempre, els poderosos, que sempre tenen por d'allò que és nou perquè els pot treure els privilegis, van matar aquest somni. El van matar juntament amb milers de vides, i posteriorment amb milers d'ànimes que van esclavitzar amb el silenci i la violència, amb el dogma i la fe, amb la unitat i la uniformitat. Per sort, tal dia com avui, 14 d'abril, encara podem recordar aquest somni, i encara es pot fer realitat.