diumenge, 13 d'abril de 2008
> Lletjos
la columna
MIQUEL BERGA.
En les dones, diuen, l'atractiu físic té un pes notable. Un reclam irresistible en l'arrencada de moltes relacions. En general, les senyores són plenament conscients d'aquest seu poder que captiva els amants i manté intimidats els marits. Elles entenen –massa bé– la màxima dels estetes que diu que és millor ser bell que no pas bo però que és millor ser bo que no pas lleig. En els homes, en canvi, tot això es relativitza. I el que és més gros: sovint els lletjos obtenen resultats que deixen amb un pam de nas rivals que responen als cànons de bellesa convencionals. Potser perquè la naturalesa els hi obliga, els lletjos troben dreceres que van al cor de les dones més boniques. Un cas cèlebre que sembla confirmar aquesta, diguem-ne, asimetria és el del cantant-provocador Serge Gainsbourgh. Aquest home, identificable a la primera com una persona de faccions poc agraciades –orelles parabòliques, ulls que remeten a la mirada trista del besuc–, va acumular un currículum, de la Bardot a la Birkin, que desmunta qualsevol temptació de pensar que els lletjos no lliguen. Els lletjos, en realitat, de tant que lliguen, al final, et fan ràbia. Gainsbourgh, com explica una biografia recent, ha deixat un parell de cançons gravades a la nostra memòria musical: el Poupée de cire, poupée de son, que interpretada per France Gall va guanyar l'Eurovisió de 1965 i, sobretot, el Je t'aime, moi non plus, que cantava ell mateix amb Jane Birkin. La cançó, carregada de núvols baixos que amenacen sexe, projecta la imatge del lleig que no es rendeix d'admiració davant la bella sinó que es mostra cínic i fatxenda. Potser per això, per aquesta capacitat de sobresortir en un camp on tens les condicions de partida poc favorables, la figura del lleig Gainsbourgh ha anat agafant categoria d'estereotip i la que fou la seva casa a la riba del Sena s'ha convertit en lloc de pelegrinatge d'admiradors que hi van a venerar el somni tan humà de les victòries contra pronòstic. No m'estranyaria que el lleig Sarkozy hi anés algun dia a posar-hi la seva espelma.
|
