En qualsevol edició d'un festival de Canes, amb tantes seccions paral·leles a banda de l'oficial competitiva, sempre hi ha una pel·lícula (o unes pel·lícules) sense gaires referències o d'un cineasta desconegut, que pot ser un debutant, sobre la qual circula que ha causat impacte. És com, si a banda dels films a concurs i dels noms coneguts, s'hi projectés el desig d'un descobriment. Una de les pel·lícules revelació de l'any passat a Canes va ser La banda nos visita, òpera prima del cineasta israelià Eran Kolirin projectada a Un Certain Regard i després exhibida triomfalment a diversos festivals més. Què té d'especial aquesta pel·lícula israeliana, amb coproducció francesa, que narra les peripècies d'una orquestra de la policia egípcia perduda en un lloc remot del desert israelià del Negev? Es fa difícil d'explicar perquè la subtilitat i fins la discreció de la mateixa pel·lícula ni tan sols fan que, mentre la miris, t'adonis de la seva singularitat. I, en canvi, mentre la vas veient alhora sents que et va implicant i atrapant en la mesura que no només presenta amb sensibilitat, però amb un humor que l'aparta de la sensibleria, personatges solitaris que arriben a compartir moments d'intimitat i sinceritat, sinó que a la vegada parla sense verbalitzar-ho de dos països tan veïns com distanciats (Egipte i Israel, evidentment) arran de la guerra pel territori (seguida d'una pau tensa) i també com a conseqüència d'una tendència a la homogeneïtzació que contribueix al fet que, començant per la llengua, hi hagi una ignorància recíproca de la cultura de l'altre, que, a més, es va perdent. No és per res que entre els personatges egipcis i els israelians s'hagin d'entendre en anglès. I també que la protagonista femenina, que regenta un restaurant en aquest lloc del desert on s'ha perdut la banda musical, recordi que, de petita, veia a la televisió publica israeliana els films egipcis d'amor amb Omar Sharif que s'han tornat invisibles al seu país. O que no hi hagi gaire disposició a sentir cançons àrabs de quart de to que duren mitja hora.

El cas és que hi ha una dimensió política en el film que s'hi fa present amb petits detalls, com ara que un dels músics egipcis col·loca la seva gorra davant la fotografia d'un tanc israelià. Però tapant-la es fa visible el rerefons d'aquesta trobada pacífica i fins amistosa entre egipcis i israelians que dóna peu a situacions d'un humor subtil (el sopar entre tres dels músics i la família que els acull forçosament; la manera com l'egipci més jove i seductor ensenya a un noi com aconseguir besar una noia) i d'altres on algun personatge es capaç de confessar una cosa que el turmenta a una persona desconeguda, a la qual no veurà mai més. A vegades, el cine encara és un espai per a l'humanisme sense descuidar la forma: junt amb la seva economia expressiva, aquest film exhibeix un notable sentit de l'enquadrament, una intencionada manera de col·locar unes figures dins del pla.