Dels tres films, el que s'estrenarà primer (el dia 25) és Cobardes, que tracta l'assetjament escolar però presenta en segon pla altres assetjaments i la incomunicació familiar. Corbacho assegura que, juntament amb Cruz, han localitzat l'acció en un institut de l'Hospitalet de Llobregat, però podria ser a qualsevol altre lloc: «És una representació en petit de la societat que ens ha tocat viure.»

El director admet que la nova pel·lícula té punts en comú amb Tapas, com ara «la incomunicació dels seus personatges, la seva solitud i l'alienació social», encara que creu que en el segon llargmetratge «el pessimisme de la història és més contundent».

Durant la fase d'elaboració del guió, el tàndem de directors va estar en contacte amb adolescents, professors, psicòlegs i altres persones que coneixen el fenomen de l'assetjament. En aquest moment van comprovar que «algú que ha rebut alguna mena d'assetjament acaba reproduint aquest model», per la qual cosa van incidir a «treballar en la fina línia que separa les víctimes i els botxins».

«L'objectiu era explicar una història i que la gent torni a casa seva i es pregunti una sèrie de coses», afirma Corbacho, que en aquest projecte va deixar de banda la màxima cinematogràfica que desaconsella rodar amb animals i amb nens. «Treballar amb xavals és un arma de doble fil, perquè cal motivar-los, però donen molta veritat. No tenen la tècnica interpretativa dels actors amb experiència, però tenen unes reaccions molt reals.»

Un dels protagonistes juvenils, Eduardo Espinilla, ha viscut l'assetjament durant la seva vida, «no de manera directa, però sí com a testimoni», i ha fet servir aquesta experiència per fer la pel·lícula «de la manera més cruel possible».

També a Màlaga, Sílvia Munt ha presentat el seu primer llargmetratge, una obra sobre la insatisfacció en la vida actual en què interpreta una directora teatral. El seu matrimoni està en crisi i tan ella com el seu marit (Ramon Madaula) es refugien en les feines respectives per omplir el buit que els envolta.

Munt explica que, mentre en altres treballs anteriors havia intentat «expressar una realitat» que li havia «impactat», ara ha fet «l'exercici contrari». En aquest sentit, considera: «L'obligació d'una persona que fa una pel·lícula és parlar des de les vísceres, amb sinceritat, intentant entendre el que ens passa a la vida.»

La situació que mostra la pel·lícula també està relacionada amb el fet que «homes i dones lluitem ara per adquirir una forma diferent de relació, però venim amb molts llastos».

El missatge que pot transmetre la història és que «cal agafar-se a la vida, malgrat tot», segons Munt, que ha pretès «entendre tots els personatges» i per això se sent com «una padrina de tots».

«És una pel·lícula sobre la insatisfacció de viure», diu la directora, que resumeix aquesta idea amb una frase que la protagonista té col·locada en una de les parets de casa seva, «un és feliç fins que sap que pot ser-ho més».

«La insatisfacció ens aclapara, perquè tots som normals i corrents, però està bé embogir amb qualsevol pretext, encara que sigui l'amor imperfecte, que és el que tenim més pròxim», hi afegeix.

L'altre director català present en la competició oficial de Màlaga ha estat Xavi Puebla, encarregat d'explorar la condició humana sotmesa a determinades circumstàncies en la segona pel·lícula. Bienvenido a Farewell-Gutmann es desenvolupa en una oficina on es produirà una pugna per aconseguir un ascens. El director de recursos humans d'aquesta empresa farmacèutica de nom compost ha mort i el seu lloc és cobejat per tres candidats, interpretats per Adolfo Fernández, Ana Fernández i Lluís Soler, que seran posats a prova per un directiu (Hèctor Colomé).

Puebla explica que des del començament del projecte va tenir clara la idea de buscar «una evolució del to, partir d'una premissa realista i un context recognoscible, però que s'anés esquerdant a poc a poc». Així, l'espectador pot «fer el mateix viatge introspectiu que els personatges», segons el director, que no pot evitar comparacions amb obres (teatrals i fílmiques) com ara El mètode Grönholm. «És normal que surtin pel·lícules sobre la importància del treball en les nostres vides», assegura l'autor, que remarca que el seu film no volia parlar de la feina, sinó més aviat «de les malalties de l'ànima i les neurosis contemporànies que poden estar vinculades amb el món laboral».

Lluís Soler, home de teatre poc avesat a la pantalla gran, remarca la diferència entre Bienvenido a Farewell-Gutmann i El mètode Grönholm: «El punt de partida pot ser el mateix, però el fons és completament diferent perquè El mètode Grönholm va més cap a la comèdia i en aquesta pel·lícula pesen més les relacions humanes entre els tres aspirants al lloc.»