Entre els departaments que marquen l'activitat de TV3 un dels més actius és l'àrea de documentals, programes educatius i nous formats. Al llarg de vint anys d'experiència, els nous formats s'han apropat a l'audiència, a partir de l'exploració de territoris d'allò real i la creació de noves estratègies narratives. Aquest ha estat el territori des d'on han sorgit algunes sèries tan heterogènies com Veterinaris, Caçadors de bolets, Efecte mirall, Afers exteriors, Caçadors de paraules i, més recentment, Els diaris de Pascal.

Del tema dels nous formats allò que m'interessa no és tant la seva qualitat intrínseca sinó la vigència d'un concepte en un món en què la imatge no para de viure interessants processos de mutació i en el qual la televisió, com a mitjà, ha començat a mostrar símptomes d'un cert envelliment que l'ha apartat de la posició central que ocupava dins del panorama audiovisual. La paradoxa del terme nous formats és que les seves invencions no són tan noves com semblen, ni tan originals com volen ser. La televisió no ha fet res més que importar unes investigacions que s'havien dut a terme en altres territoris, sobretot en el camp de l'escriptura documental. Han portat cap a un públic massiu un seguit de recerques que la imatge ja feia temps que havia dut a terme.

Per entendre això podem partir de tres models. El primer ens porta cap a un seguit de programes com Veterinaris, Mares, Bellvitge Hospital, Aeroports que de manera periòdica han anat ocupant un espai de la programació. La seva estructura no fa més que reprendre el model de l'anomenat documental observacional dels anys seixanta i que considera la càmera com un observador anònim que captura un seguit de situacions paral·leles. La finalitat de la recerca és dur a terme l'anàlisi d'un grup social o d'una institució. La idea de jugar amb formats domèstics va començar amb la irrupció de filmacions en vídeo de situacions comicoridícules en la dècada dels vuitanta. Ara s'ha consolidat en programes a l'estil d'Efecte mirall, en el qual les filmacions domèstiques dels personatges implicats esdevenen la clau del programa. L'estructura no fa més que creuar el debat que va sorgir fa anys en torn de la relectura de les escriptures del jo –diaris filmats, filmacions íntimes familiars, etc.– i la reconsideració de la funció de l'arxiu audiovisual, a partir de l'anomena't metratge trobat.

Amb motiu de la presentació d'El diari de Pascal s'ha parlat molt de com la sèrie inaugura l'espai de l'anomenada docuficció, gènere que algunes cadenes com la BBC han popularitzat en els darrers anys. La docuficció es caracteritza perquè explica la historia, posant en un mateix nivell situacions de ficció, amb actors poc coneguts que les representen, i construccions documentals com poden ser imatges d'arxiu de l'època o les entrevistes amb historiadors del present.

La docuficció no dilueix la barrera entre ficció i documental, com poden fer-ho determinades obres cinematogràfiques com La leyenda del tiempo, d'Isaki Lacuesta, o Dies d'agost, de Marc Recha, perquè a cada escena deixa clar de quin costat se situa el relat.