Ja fa temps que volíem escriure una carta. Abans de la mort del pare hi havíem reflexionat. Amb l'esperança que ens en sortiríem, però, ho vam anar deixant córrer. Des de l'inici de la seva malaltia, eren moltes les mostres d'estima i interès que rebíem envers ell. Quan parlàvem, les hi traslladàvem, sabent que l'omplien de satisfacció i l'animaven a seguir lluitant. Estigueu ben segurs que li hauria agradat correspondre. És per això que considerem oportú fer-ne un agraïment públic.Voldríem donar les gràcies a tots els metges, infermeres, auxiliars i zeladors que ens han ajudat des del primer dia fins a l'últim i que han permès allargar fins més de dos anys un pronòstic de sis mesos. Gràcies a vosaltres, el pare va poder conèixer la seva néta.
Si ens permeteu l'egoisme, voldríem agrair a tots aquells amb qui ja ens coneixíem personalment, les mostres de condol rebudes. A tots vosaltres, dir-vos que amb la vostra sol·licitud heu estat un gran suport i ens heu ajudat a portar una situació que altrament hauria estat molt feixuga. A la resta, que no teníem el plaer de conèixer-vos però que havíeu conegut el pare en el món professional, n'éreu amics o les dues coses alhora, agrair-vos les paraules de respecte i admiració i els fets sense reserva cap al seu record. Palesant-nos aquesta consideració, heu fet sentir-nos-en encara més orgullosos, si és possible.
Per acabar, agrair-te, pare, l'exemple que ens has deixat. Aquests dos anys de lluita no hauran estat en va. La teva fermesa i actitud inefables ara ens reconforten més que mai i ens serviran de guia davant la vida fent-nos sentir una mica menys sols. Esperem ser dignes del teu record. Un petó, pare.
