Fou Montesquieu, fa dos-cents seixanta anys, qui va dir que tot havia d'estar subjecte a la llei. La defensa d'aquest principi en aquell context històric suposava una crítica a l'ordre instituït i, per tant, al despotisme. La separació de poders era la garantia de la seva aplicació. El raonament és ben simple, poder executiu, legislatiu i judicial no poden de cap manera concentrar-se en les mateixes mans, cal contrapesos, on un poder equilibra l'altre. No hi ha, per tant, democràcia sense separació de poders. Una reflexió que desperta recels a un company atordit per certs comportaments sectaris i que demana amb murrieria si el bon rotllo és un valor republicà , referint-se així a l'afecció per enfortir la democràcia, defugir la jerarquització, garantir la llibertat i fer possible la participació de tots. Fins fa pocs mesos, la direcció d'ERC sense excepcions havia optat en certes qüestions per un tarannà excessivament allunyat d'aquests valors, en negar la participació de certs intel·lectuals «incòmodes», fer cara llarga a un dels qui més anys de militància republicana portava a l'espatlla, impedir burocràticament el desplegament de corrents organitzats, posar en entredit el principi de legitimitat de les decisions dels àmbits territorials més propers o menysprear el reconeixement de certes garanties als militants dissidents.

D'un temps ençà, el bloc directiu s'ha anat dispersant organitzant-se en faccions diferents. Ara demanen debat plural i joc net, mentre es reserven la suprema interpretació de les garanties democràtiques d'un procés que reclama a crits més transparència. No deixa de sobtar que, setanta-set anys després de la fundació de l'únic partit català que fa seus els valors republicans –que no es limiten a la defensa d'un determinat model d'estat–, hi hagi un grau tan elevat de desconeixement del que tot plegat suposa. Respectar aquests valors vol dir, entre moltes altres coses, no perdre les formes per la manca d'entesa, fent una interpretació esbiaixada de la norma que pot generar més desconfiança, en no considerar vinculant allò que no els serveix. La societat catalana reclama a ERC bon rotllo, debat lliure i transparent. Exigència –val la pena recordar-ho– que ha d'anar en proporció al grau de responsabilitat de cadascú. No n'hi ha prou amb la impúdica exhibició de grans proclames pel consum intern si l'endemà no es practiquen, no es fa autocrítica i se somia escorxar l'adversari. Conrear el respecte i protegir els qui expressen desacords donen al col·lectiu més vigor, prestigi i presència. L'estúpida pretensió d'afavorir la unanimitat és la tomba de la democràcia, posar-hi límits també. Si el republicanisme a Catalunya vol ser una força diferent no es pot permetre transmetre la imatge que es fa el contrari del que es defensa. Més enllà de debats reglamentaris i de noms, ara calen propostes concretes pensant més en el país i menys en el propi melic.

La crisi que viu ERC és fruit dels mals resultats electorals, però també d'unes aliances orientades a reformar l'Estat o si més no a aconseguir ampliar el sostre competencial de la Generalitat, quan el que desitjava l'electorat era tota una altra cosa. Tot plegat, ha acabat per generar dubtes i el convenciment que s'ha errat el tret, per no haver prioritzat l'eix nacional i haver condicionat qualsevol pacte a l'assoliment de més sobirania. Cal que d'aquí al congrés de juny els candidats que vulguin mantenir la credibilitat posin l'èmfasi en com superar les errades d'aquests anys, amb el ferm propòsit que qualsevol estratègia ha de fonamentar-se en el fet de fer avançar el dret a decidir.