Amb la capitulació d'Appomatox i la rendició de les forces confederades, l'abril de 1865, es donà per acabada la guerra civil nord-americana. L'endemà mateix, la Unió alliberà tots els presoners de guerra, i retornà cavalls i fusells a cadascun dels soldats confederats per facilitar el seu retorn i iniciar la reconstrucció d'un país devastat. Significativament, el president sudista, Jefferson Davis, capturat al maig, fou empresonat i alliberat al cap de dos anys. Pràcticament en això quedà la repressió. Així quedà enrere l'episodi més sagnant –636.000 morts– viscut pels Estats Units, que amb una actitud de perdó i generositat va tenir l'habilitat de fer-ne un «lloc comú», tot creant una narració capaç d'atorgar solidesa –i sentiment nacional– a una societat travessada per profundes falles ètniques, socials i polítiques. El trauma nacional va acabar servint per reforçar els vincles de lleialtat mútua.

La resolució del conflicte civil nord-americà contrasta amb l'esdevingut a Espanya, amb posterioritat a l'abril de 1939. Tot i que algunes veus interessades alerten que «España se rompe», ja fa massa temps que àmplies fractures la travessen, de dalt a baix, d'esquerra a dreta i de centre a perifèria. La manera com es gestionà una postguerra de major crueltat que la pròpia Guerra Civil, l'hegemonia d'un règim criminal i integrista al llarg de quatre dècades i la continuïtat pública dels seus hereus en el present, fan d'Espanya un estat fràgil, amb ferides obertes i antagonismes transversals. Ateses les circumstàncies, el passat desuneix i esdevé àmbit de confrontació, perquè l'ordre actual, començant per la monarquia i el sistema de partits, és lligat a les injustícies del passat, i una part significa de la ciutadania, hereva dels vençuts del 39, es declara enemiga de l'ordre vigent i dissident de la nació constituïda amb el darrer part de guerra.

A diferència del que es diu, el més greu de la història d'Espanya no fou el conflicte bèl·lic en si mateix –fins i tot Suïssa ha passat per episodis semblants– sinó les raons de fons que l'impulsaren, el règim de terror planificat posterior, i l'absència d'una comissió de la veritat amb rehabilitació efectiva de les víctimes i desautorització cívica dels responsables i col·laboradors de la dictadura. La legislatura anterior semblava que havia de reparar les injustícies del passat mitjançant un esperat exercici de memòria històrica. El discurs d'investidura de Zapatero del 2004, amb una referència a l'avi afusellat pels franquistes, semblava un indici positiu que feia entreveure la recuperació d'una assignatura pendent.

Com ha succeït amb la classe política catalana, les deslleialtats del president s'amplien a un avantpassat que haurà d'esperar a les calendes gregues per a la seva aspiració de justícia històrica i social. Tan sòlids són els llaços entre el franquisme i la seva reconversió monàrquica, sobrevalorada sota l'epígraf de democràcia constitucional, que forces diverses i poderoses –no oblidem, beneficiàries encara del règim– s'han conjurat per fer fracassar els intents de restitució de dignitat i de reconstrucció d'un estat confortable i inclusiu.

Els primers intents tímids de tornar a parlar del passat han desfermat energies tel·lúriques de reacció. Primer, van ser les batalles d'esqueles als diaris. Davant els intents de recuperar la memòria dels, en termes sartrians, «morts sense sepultura», grups organitzats han reivindicat els assassinats per l'altre bàndol. Davant dels molts crims i opressions perpetrats durant la guerra i la repressió posterior, diversos grups han tractat d'instrumentalitzar i capitalitzar interessadament les víctimes. Davant les dificultats de comprendre la complexitat política del conflicte, alguns partits han tractat de projectar anacrònicament el present en el passat, i treure'n rèdits que no els corresponen. I entre tots plegats, a partir d'intentar manipular la història interessadament, hem dilapidat una oportunitat única, no ja de fer justícia, sinó de reconduir els antagonismes del passat, per fer una necessària catarsi. En els darrers anys no hem après gran cosa. No és tan important el què, com el perquè. La Guerra Civil fou un drama on la societat catalana i espanyola entrà en una dinàmica de mútua destrucció, no pas per la maldat d'uns o la innocència d'altres, sinó per la presència d'antagonismes i problemes irresolts, encara persistents.

Romandre ancorats en el drama no soluciona res, aprendre dels errors i detectar les responsabilitats de cada grup social pot contribuir a dibuixar un futur millor, de fet, l'únic que interessa. La gran equivocació que està fent fracassar les polítiques de memòria ha estat centrar-se en la Guerra Civil, al cap i a la fi, un procés descontrolat, i eludir, en canvi, la criminalitat organitzada i institucionalitzada del franquisme, sobre el qual es fa necessari dilucidar responsabilitats, com a mínim polítiques. Si els Estats Units és avui una societat sòlida és perquè superà la seva guerra civil amb un marc pacífic de concòrdia. El nostre problema és que la guerra no acabà el 39. El franquisme fou la seva continuació per altres mitjans. I la Constitució ha servit per emparar els franquistes.