Els camps electromagnètics alternatius (CEM) es manifesten per l'emissió d'ones electromagnètiques, amb l'alternança d'emissions de camp elèctric amb emissions de camp magnètic en dispersió ortogonal, que de forma permanent genera el pas de corrent altern de baixa freqüència. La intensitat del camp resultant és proporcional a la diferència de potencial elèctric (400 kV en el cas de la molt alta tensió). La forma ortogonal de la dispersió electromagnètica s'explica pel fet que tot camp magnètic alternatiu és complement d'un camp elèctric alternatiu. La intensitat electromagnètica varia segons la intensitat de corrent que circula pel traçat o pistes de transport.

L'organisme humà no té defenses pròpies superiors a les que foren necessàries durant l'evolució per restablir alteracions biològiques produïdes pel magnetisme natural de la Terra, no sotmès a un procés de dinàmica alternativa. El camp magnètic terrestre en el qual s'ha desenvolupat la vida animal en un procés de milions d'anys és d'intensitat contínua (no alternativa) de 40 microtesles (unitat de mesura de la intensitat de camp magnètic); però que a ningú se li acudeixi comparar una intensitat d'un camp EM (electromagnètic) alternatiu amb una d'un camp magnètic estàtic. En analogia amb la radioactivitat natural, també en aquest cas la vida animal ha evolucionat immersa en un camp de radiació que els organismes han incorporat en la seva evolució. Però resulta nociva si supera nivells permissibles a partir dels quals no hi ha hagut espai evolutiu. El mateix raonament és vàlid per als camps EM.

No té sentit buscar els efectes biològics en forma d'alteracions fisicoquímiques a nivell molecular o cel·lular amb resposta biològica clínica (que molt probablement existeixin), ja que es desconeixen els mecanismes d'interacció física i biològica entre la intensitat electromagnètica i l'organisme humà. Estem obligats a treballar amb les eines de l'epidemiologia, ciència que investiga grups de població afectats per un contaminant concret i els contrasta amb altres grups (anomenats de control), similars, però no afectats per aquest contaminant que s'estudia, i a buscar una possible relació entre causa i efecte sobre la base de les diferències que es constaten. Com més gran ha estat el grup de població investigat, més clara ha estat la resposta relacionada amb els efectes negatius del CEM. Al anys 90 se sospita de la relació dels CEM amb la leucèmia infantil aguda, sospita reiterada al llarg d'una infinitat d'estudis i publicacions recents, on es troba una confirmació estadística, ja que els resultats són de caràcter epidemiològic, entre causa i efecte a partir dels anys 2000 ( International Agency for Research on Cancer (IARC), Monographs on the Evaluation of Carcinogenic Risks to Humansk, volum 80, 2002).

Una associació de l'alta tensió amb el tumor de cervell i amb el càncer de mama, efectes inicialment relacionats amb els CEM, fou exclosa.

A partir dels anys 90 van sorgir estudis i treballs d'índole epidemiològic, duts a terme en altres països, europeus i asiàtics, que demostraven la preocupació per la proliferació d'interconnexions generalitzades amb l'alta tensió. Neix el concepte electrosmog, com un contaminant a tenir en compte amb nivells de risc poc avaluats.

Actualment l'alta tensió ja no és la que ens preocupa més, i en derivarem una associació amb la leucèmia infantil aguda. Actualment és la molt alta tensió (400 kV), la protagonista. Una publicació recent quadruplica a curta distància, fins a cinquanta metres, la intensitat del camp magnètic (400 kV respecte dels 132 kV) i quintuplica la del camp elèctric. Cal ressaltar que en aquesta representació la intensitat de camp electromagnètic que genera la molt alta tensió no decau de manera asimptòtica fins a nivells mínims, com és el cas de l'alta tensió de 132 kV, sinó que es perllonga amb nivells de risc fins a distàncies superiors als cent me tres. L'esmentat concepte electrosmog implica la suma i dispersió de CEM intensos amb altres fonts emissores d'ones electromagnètiques, domèstiques i no domèstiques com ara transformadors, etc. que faciliten la prevalença d'intensitats de mitjà nivell, donant lloc a una contaminació complementària i general i variable. L'electrosmog és per la forma de dispersió i interacció biològica una contaminació silenciosa, d'intensitat variable, sense origen focal, no controlable amb els sentits, amb la possibilitat inherent d'incrementar-ne els nivells augmentant les interconnexions una vegada establert el traçat principal.

Pel que fa a les distàncies de seguretat, al marge de l'efecte generalitzador de l'electrosmog, sembla que la concreció de límits en el cas dels CEM es basa fonamentalment en interessos econòmics més que en els efectes biològics que puguin provocar. Doncs quan en alguns països (l'Estat espanyol, entre d'altres) es parla d'una distància de seguretat de cent metres, a l'Institut de Recerca del Càncer de la Universitat de Bristol Denis Henshaw i Alan Preece registren un increment de càncer a una distància de quatre-cents metres d'un traçat elèctric d'alta tensió; el govern suec prohibeix la construcció de torres d'alta tensió pròximes a escoles i l'estat de Tennessee, als Estats Units, estableix límits mínims de quatre-cents metres; igualment al Japó. Tant la IARC (International Agency for Research on Cancer) com l'OMS (Organització Mundial de la Salut) en els seus monogràfics arriben a la conclusió que existeix una relació entre el risc de càncer, especial per a la leucèmia infantil aguda, i els camps electromagnètics. El risc es manifesta a partir d'intensitats de camp de l'ordre de 0,4 microtesles.

La sospita relativa a la leucèmia infantil, la corrobora un estudi de la National Radiological Protection Board (NRPB), amb més de 3.000 menors als EUA, Europa i Nova Zelanda.