dimecres, 9 d'abril de 2008
> I jo, per què no?
la galeria
JOAN DOMÈNECH MONER.
Fa uns mesos, el Dr. Joan Soliguer Cabruja compareixia davant TV Girona i tornava a fer pedagogia del seu càncer als pacients en situació semblant. Ja havia estat entrevistat una vegada i el presentador, que l'havia acomiadat amb un «fins d'aquí un any», fou fidel a la cita. Vaig pujar a Girona per poder veure i gravar el programa. Vaig estar a punt de dedicar-li una Galeria com faig avui perquè em va colpir la serenor amb què en Joan reflexionava sobre la malaltia i allò que diu la gent que la té: Per què m'ha tocat a mi? Ell girava, estoicament, la frase: I jo, per què no? Tot i acceptar la realitat, ha lluitat, però, fins al darrer moment, sotmetent-se a totes les operacions i cures possibles. Han estat dos anys llargs en què, contagiats de la seva força, tots volíem creure que se'n sortiria. Al final, no ha estat així. I tots ens sentim derrotats. Ara trobem el buit que deixa un home responsable, professional, creient, ple de bonhomia, servicial, bon amic d'infantesa i de joventut, no debades érem del mateix poble –Lloret–, teníem la mateixa edat, i vam viure un temps davant per davant. Recordo que al final dels estudis als Salesians, es va sentir cridat a ingressar a l'orde. Encara veig, des de la finestra de casa, com carreguen els estris i com marxa, en el cotxe, deixant-ho tot. Em van venir les llàgrimes als ulls. La prova, en aquest cas, només va durar uns mesos. Ara he tornat a sentir les llàgrimes, i vull pensar que, com llavors, ens hem de tornar a veure.
|
