Hi ha una cosa que no entenc: si per pal·liar els efectes de la sequera pel que fa a unes eventuals restriccions d'aigua per beure a Barcelona el govern la pren del Segre no s'ha de pagar; si, en canvi, accepta l'oferta de la que sobra als regants de l'Ebre «l'ha de comprar». I no diguem si l'hem d'anar a buscar en trens o vaixells a França o a Andalusia. Això de l'aigua m'està tornant «mico»: sento coses «al·lucinants» i cada cop penso més en la importància que John Rawls i altres estudiosos de la justícia havien donat al tema de la distribució dels béns públics escassos.L'aigua és de tots i les solucions d'emergència s'han d'explicar bé: el que passa és que els polítics menteixen massa, quasi per sistema, diria jo. El fet és que a Catalunya caldrien més embassaments, però o bé no hi ha espai físic o bé és una idea massa «franquista»; caldria aprofitar millor els recursos i reaprofitar l'aigua, però no només els particulars, sinó tothom (ara bé, restriccions abans d'hora, per exemple al voltant d'unes eleccions, els trauria el gaudi del poder); caldria dialogar i fer de la solidaritat un fet (però estem en un país d'egoistes, encara que ningú ho reconeixerà mai). En fi: un embolic. La solució aquí sempre és la mateixa: la culpa és dels altres (devem ser els més guapos de l'Estat) i és com si volguéssim pagar tota la vida peatges –de qualsevol mena: Acesa o ACA– sense revoltar-nos.
Em vénen al cap les lletres de les cançons del Lluís Llach de la meva joventut.
