Una vegada més ens trobem amb un cas en què els ciutadans hem de pagar per les faltes, negligències, errades i accions matusseres d'uns que tenen la responsabilitat de gestionar el que és de tots; això, sent benèvols amb els adjectius. En aquest cas ha tocat el rebre als ciutadans de Blanes. Estic parlant de l'article d'aquest diari que parla de la recent sentència del Tribunal Suprem que obliga l'Ajuntament a indemnitzar una empresa amb 547.000 euros per un expedient de constrenyiment i embargament d'una finca que després es va subhastar, subhasta que sembla que no es podia fer. A més, el tinent d'alcalde i tinent d'Hisenda i Patrimoni de la localitat va manifestar, segons diu l'articulista del diari, que «tots els tràmits d'aleshores van ser mal fets».

El tema de què vull parlar no és del fons de l'assumpte o de l'encert o no de la sentència a la qual hem de concedir tota la credibilitat, sinó del fet que aquest «nyap» es va fer fa 25 anys per algú o alguns dels quals ningú parla i que són qui haurien de pagar per les seves errades. Si eren o no uns ineptes o ho van fer amb coneixement de causa (i això seria molt més greu) no canvia el fet que per sobre d'ells hi devia haver algun responsable que hauria d'haver actuat contra la ineptitud o la mala fe, en el seu cas, d'aquestes persones.

Però no, aquí no ha passat res, senzillament l'actual Ajuntament pagarà amb els diners de tots i tot enllestit...

Quan arribarà el moment que el Codi Penal i/o Civil reconegui que la responsabilitat dels polítics, dels gestors públics, dels que són dipositaris del patrimoni i dels diners de tots i dels que prenen decisions molt transcendents és molt superior a la de les persones del carrer? Que la restitució dels béns malversats, que –repeteixo– són de tots, ha de ser immediata i amb responsabilitat personal? Si els càrrecs atorguen privilegis i un poder superior al de la resta de persones, les penes no poden ser només «polítiques», sinó que han de ser les mateixes que per a qualsevol individu, i multiplicades per dos, per tres o per la quantitat que es consideri proporcional a la confiança que en ells s'ha dipositat i al patrimoni que gestionen. Estic d'acord que un càrrec públic que decideix i gestiona el que és de tots ha d'estar remunerat molt per sobre del mercat, però les penes han de ser absolutament dissuasives.

La prevaricació i la corrupció són, al meu entendre, una mena de traïció a la confiança de tots i la traïció sempre ha merescut la pena màxima i més exemplaritzant possible. Però, és clar, aquest tipus de reformes legals les han de fer els mateixos polítics... Quines bestiesses se m'acudeixen.