Tots hi eren, bé, quasi tots. Acomiadar un alcalde i fer-ho per la porta gran no és cosa que passi cada dia, i més quan Maite Arqué s'ha petonejat amb mig Catalunya i no ha tingut un no per a ningú, bé, per a quasi ningú. La família socialista respongué sol·lícita al toc de campana i els qui hi havien de ser hi eren, encara que això comportés omplir la sala noble de convidats i el badaloní del carrer, aquell que ha suportat el dia a dia dels governs locals, s'hagués de quedar a la plaça de la Vila.

Talment, un centenar de convidats feien costat a l'alcaldessa dimissionària, entre família, amics íntims i quadres socialistes. De fet, amb tant de sociata per metre quadrat semblava la festa de la rosa i des del primer moment quedava clar qui era l'amo, o la mestressa, del tros. Tots ben engalanats, encara que la protagonista semblava guarnida pel seu pitjor enemic, amb un vestit fosc amb rivets platejats que recordava els més magnífics arbres nadalencs. Es tractava de lluir, i alguns lluïren prou.

A l'altell de premsa, gran desembarcament dels càrrecs de confiança municipals –s'ha de ser agraït amb la mà que t'ha donat de menjar–, un nombre tan important que els que normalment ocupem aquest lloc temíem que l'altell no acabés cedint al pes de tal concentració humana. A peu de sala, fotògrafs i càmeres a dojo, intentant no perdre's les instantànies més cruels, aquelles en què enemics de sempre s'abraçaven i petonejaven sense cap mena d'escrúpol.

Oberta la sessió, els grups municipals hi digueren la seva. Jaume Vives (ERC), curt i concís, sense dir gaire res. Carles Sagués (ICV-EUiA) optà pel sí però no, però intentà no ser gaire agre, malgrat que insistí que no era el moment adequat per dimitir d'alcaldessa. Ferran Falcó (CiU) presentà les seves credencials, quasi fent mèrits per rebre el carnet socialista, en una lloança excessiva però ben argumentada. Garcia Albiol (PP) havia preparat el discurset abans d'entrar a la sala, a base d'apunts fets amb simpàtica discrepància. Francesc Serrano (PSC) fou traït per la seva ànima anarco si bé anà venent les virtuts de la família socialista. Tots foren més o menys aplaudits, encara que ningú s'emportà el gat a l'aigua.

La traca final fou el llarg discurs de l'alcaldessa, fet a millor glòria d'ella mateixa i deixant clar que no li calia padrina. Cantà totes les virtuts de la seva dedicació i, sense falsa modèstia, es col·locà totes les medalles que hi havia sobre la taula. Parlà de noms i de fets i cità un munt d'amics i antics regidors. Segurament no fou casualitat que no anomenés en cap moment cap dels dos alcaldes democràtics anteriors al seu mandat i que la tingueren a ella de regidora. Un poema d'Enric Flò serví per tancar l'autopanegíric.

Entre aplaudiments a dojo, Maite Arqué s'abraçà i petonejà per darrera vagada com a alcaldessa. Companys de consistori, familiars, companys de partit, càrrecs institucionals i amics íntims foren els agraciats en la repartidora. Tot era ambientat perquè esdevingués un acte fet a la mida de la Maite, una dona que ja ha entrat, per a bé i per a mal, en la història de la ciutat. Tots contents, era del que es tractava

Després, a corre-cuita a la Carpa Titus, on la Badalona oficial, la Badalona oficiosa i la Badalona xafardera es confabularen per acomiadar la Maite. Fins els que la criticaven sagnantment, ara volien sortir a la foto. Mentrestant, la Badalona real mantenia l'expectativa i se sentia llunyana de l'estol d'aduladors. La transició és acabada. Adéu, Maite, adéu; que els vents et siguin favorables.