S'han dit moltes coses de les eleccions espanyoles del 9 de març passat, però potser no s'ha comentat prou que el poble català ha votat seguint uns instints polítics reactius prou clars... però, sens dubte, poc eficaços. Si observem els trets més significatius, han quedat clares dues coses principals: que no es vol el retorn de l'espanyolisme franquista (opció encarnada pel PP) i que no ha agradat la política que ha fet ERC. Són dues decisions de mínims, que no resolen res, ara com ara. Per barrar el pas al PP, un bon nombre de persones han utilitzat un instrument no sols dolent sinó perillós com és el PSOE (oblideu ara el PSC, si us plau, en aquest balanç, que no hi pinta res, si volem ser seriosos). Tothom sap que, si no hi ha un miracle, el PSOE continuarà garantint l'essencial de l'espoliació fiscal del nostre país per part de l'Estat espanyol, i que no cessarà en els seus intents d'espanyolització. Quant de temps trigarà el PSOE (o sucursals regionals) a tornar a intrigar contra la immersió lingüística, amb qualsevol excusa? Sabem també que ara les notícies de TV3, i dels altres canals, s'esforçaran a parlar encara més de les «grandeses» de l'espanyolitat, i, a part de fer-nos menjar com a espanyoles totes les gestes esportives hagudes i per haver, ens informaran amb gran profusió de detalls de les proeses del gos de l'alcalde de Caracascuejas de Abajo, o dels èxits de la darrera cantaora de moda... esperant que així el nostre sentiment nacional s'inflamarà... Els canvis amb què ens poden sorprendre ara els polítics del PSOE (i sucursals) poden ser espectaculars si observem la història recent. Si l'independentisme català avança... quant de temps trigaran a fer trampa? (Fabricant una llei de partits que ens prohibirà d'actuar políticament, vés a saber amb quin pretext; o elaborant un llei electoral que blindi el poder del duet fantàstic, PSOE-PP.) Segurament cal excloure que es produeixin actuacions més pròpies dels anys 80, com l'apunyalament del líder independentista canari Antonio Cubillo, o els atemptats mortals dels GAL, actuacions que l'aparell policial espanyol va tenir tantes dificultats per descobrir, però és important no oblidar la manca d'escrúpols que acompanya el fanatisme espanyolista, tant si es diu «de dretes» com «d'esquerres». L'error ha estat, per a força gent, pensar que la salvació contra el neofranquisme era el PSOE, quan el PSOE és una part (com podrem anar comprovant) del problema, és el seu amable contrapunt reforçador.

Vot de càstig

Perquè el país avanci cal que, d'una banda, l'independentisme, com a opció alternativa, prengui una expressió política sòlida, i que, d'altra banda, se superi l'estadi de catalanisme reactiu i defensiu, per prendre la forma d'una política activa per la independència. Els interessos d'amplis sectors populars al nostre país reclamen aquest doble avanç. Sabem que l'Espanya de debò, l'Espanya espanyola, ha votat PP, ha votat neofranquisme.

Si no volem ser esclaus dels problemes polítics i ideològics d'Espanya, una nació que ha d'arreglar encara els seus comptes amb la història moderna, si volem allunyar de manera definitiva els perills del neofranquisme sense caure en el parafranquisme, la solució definitiva només pot passar per l'enfortiment de l'independentisme, la via directa a un nou marc polític, el nostre sistema democràtic nou, lliure d'aquest malson espanyol.