Sí, ens en podem ben riure. El president José Montilla va dir i repetir el nom de Palau i Fabre –la mort del qual lamentava– pronunciant Fabré –és a dir, com febrer– i no ens en sabíem avenir. Fins i tot posaven el crit al cel alguns xerraires de professió que probablement no havien llegit mai una frase del poeta traspassat. Aquells que ni sabien que una vegada, si més no, havia donat el cor a una dona barata i se li podria a les mans. La Marta Ferrusola –això sí que és una dona– aprofitava per lamentar que el nostre President, a més de parlar amb certa dificultat el català, es digui José i sigui andalús. La Marteta va ser matisada immediatament pel marit-president, que li feia de monitor en el seu salt polític sense paracaigudes. En fi. Ens en podem ben riure, que és fàcil i fins i tot gratificant. Podem posar en Palau i Fabré al darrere de l'Albert Jané i tot queda en ordre. (L'Albert ja em perdonarà que l'embarqui en una broma lingüística de tan poca volada).

No hauria pas de parlar de la Marta ni de l'enuig manifestat públicament. Té raó que emprenya que les coses siguin com són. Emprenya –ella no deu pas dir la paraulota, ja m'ho penso– que la meitat del país es digui Martínez o Gómez, com ens recordava amb la seva franquesa el senyor Bono, postulant a presidir el Congrés, tot convidant-nos a comparar les guies telefòniques de Madrid i de Lleida. Si ens ho mirem bé, la Marta té dret a emprenyar-se. Un dels motius –però no pas l'únic– del canvi patronímic català és la baixa, baixíssima, natalitat. Ella ha complert amb el futur del país. Nosaltres –em sumo a la majoria– no. Si les famílies catalanes –vull dir catalanes de soca-rel– haguessin tingut durant el segle XX una mitjana de sis o set fills, gairebé segur que ens cantaria un altre gall o una altra gallina. Probablement la Marta només volia dir això.

Tampoc no parlaré del president Montilla –que jo pronuncio Muntilla, per raons òbvies– ni del seu dret a presidir-nos i a parlar com parla. Penso que tal com hem fet les coses entre tots, ens n'hem pogut sortir prou bé. Perquè, perdoneu, nosaltres, amb això de la llengua, peixos. Escolto la ràdio més nacional i nostrada i també les seves competidores. Sense voler fer mal tinc anotades una pila de frases i d'expressions més o menys correctes que estan substituint del tot les més genuïnes. Posem un cas: cada dia ens connecten amb els informadors de la circulació a les carreteres. Acaben quan no tenen res més a dir, és clar. Ells no diuen «res mes», ens diuen «és tot». De cada cent vegades que s'acomiaden, noranta-nou «és tot».

Però encara em fa més tristesa sentir els professionals de la informació explicar que «el dijous proper» o «la propera setmana» passarà vés a saber què. Probablement ja fa anys que no anuncien res per a «la setmana vinent» o per «dijous que ve». I encara més que no podem pensar en el que passarà de dilluns en vuit o d'ahir en quinze. El model lingüístic està al nivell que permet el carrer del país. I al carrer es parla, majoritàriament, en castellà. Els suposats professionals llegeixen, parlen, escolten, s'informen i acaben pensant en castellà. Els més joves potser fins i tot han après alguns rudiments de llengua catalana a l'escola de la immersió. Rarament més enllà de la bàsica, tot sigui dit. I encara sovint amb mestres reciclats amb llicenciatures de bona voluntat i anar tirant.

Me'n canso, de sentir que la gent «s'acosta» a l'estadi quan vol veure el partit –segurament l'encontre– en lloc d'anar-hi. De comprovar que ja no es distingeix entre sentir i escoltar. Que ja en pot ser de podrida una merda, que quan surten als mitjans audiovisuals catalans sempre fan «olor a...» en lloc de pudor de... Que els futbolistes, oblidant què vol dir foot en anglès, es passen el partit xutant amb les cames i traient-se la pilota els uns als altres (sense explicar-me mai on la tenien ficada).

A mi em sembla una gran cosa, en canvi, que el senyor Montilla parli català. Estic segur que la majoria dels seus parents, amics i veïns no el parlen. Ni el volen parlar. Els veig a la televisió quan passa una desgràcia com surten a reclamar l'atenció pública i l'esforç econòmic de la societat. No hi fa res que la carxofa del periodista digui ben clar que és de TV3, ni que les preguntes les senti en català. Els veïns, amics o parents del senyor President –que, amb tot el dret i fins i tot amb molta lògica, parlen castellà a casa seva– s'encaren al país representat per la càmera sense ni plantejar-se la possibilitat d'esforçar-se a practicar la llengua pròpia de la terra que els acull. El seu país? Són al seu país? I si hi són, a quin país creuen viure? Els seus pares probablement haurien fet el que calgués per adaptar-se al futur que somniaven quan van emigrar cap aquí. No van poder ni els vam poder ajudar. A les generacions actuals ja no els cal adaptar-se a res. Ells són a casa seva –sigui o no sigui un país– i tot allò que put a català fa més nosa que servei. Emprenya. La realitat emprenya. La nostra realitat.

Hem donat el nostre cor a una dona barata. Se'ns podreix a les mans. Com una vella sabata.